Aquesta setmana hem tingut ocasió d’assistir a dues de les típiques escaramusses polítiques de la política espanyola que ens poden fer venir ganes de dir que no comptin amb nosaltres.
Vam començar la setmana amb el crit al cel que van posar els dirigents del Partit Popular per l’aprovació d’una llei al Congrés dels Diputats que ells mateixos havien avalat amb els seus vots. Un fet absolutament remarcable: s’aprova una llei per unanimitat i una part d’aquells que hi han votat a favor se’n desdiuen i afirmen que els van engalipar. I no es tracta d’un grup petitet, amb pocs diputats, que podrien haver intentat fer-nos creure que no havien tingut temps d’estudiar-se el projecte. No, no: es tracta del grup més nombrós de la cambra, que hi compta amb 137 diputats.
No ens empassaríem la posició que defensa ara el PP ni que es tractés del grup petitet: si a algú li demanen que voti un projecte que no ha pogut estudiar, allò que ha de fer és abstenir-se i, si de cas, protestar pel poc temps de què ha disposat. Allò que no pot fer es votar-hi a favor. Però si ens trobem davant d’un grup que compta amb 137 diputats, cadascun dels quals cobra un bon sou que paguem entre tots, la pretensió d’haver estat enganyats no s’aguanta per en-lloc. El que van votar estava escrit ben clar i qualsevol d’ells estava en condicions d’estudiar-ho i adoptar una posició fonamentada, en un sentit o altre. Els mateixos diputats del PP que van formar part de la ponència que va aprovar el ple han hagut de sortir a dir que sabien el que aprovaven i que creien que s’havia d’aprovar.
Què ha passat? Confio que la majoria dels meus lectors estaran d’acord amb mi que aquests 137 diputats no es van preocupar gens ni mica en analitzar allò que se’ls sotmetia a votació i que es van limitar a prémer el botó de vot que el seu partit els va indicar; tal com em temo que deuen fer en la majoria dels casos. Però quan algú els va fer veure que la llei aprovada podia beneficiar alguns presos de ETA, es van escandalitzar i van intentar responsabilitzar-ne, patèticament, el partit del govern.
Però ni ells –ni tampoc gaires altres de l’oposició– s’han preocupat de discutir si la decisió és o no bona en el fons. L’únic que diu la llei, transposant una directiva europea, és que les condemnes fermes dictades contra una determinada persona en qualsevol país de la Unió Europea tindran els mateixos efectes que les dictades a l’Estat espanyol contra aquella persona. És aquesta una norma correcta o no? Jo estic convençut que sí. És més, si la llei no l’hagués inclòs, crec que es bastant probable que els tribunals l’haguessin aplicat igualment.
Per tant, perquè tant d’escarafall? Per pur postureig. La política espanyola es deixa dominar pel què diran i cada cop menys per allò que sigui o no correcte. Afortunadament per al PP a mitja setmana es va fer públic l’informe de l’OCU sobre el cas Ábalos, que fa pudor de tot i que arriba a involucrar el president del govern espanyol en un cas de corrupció d’escàndol.
Son aquests els debats polítics que ens mereixem? Probablement sí, perquè el protagonitzen les persones que hem triat. Però estareu d’acord amb mi que tot plegat resulta depriment.
