Un dels pilars bàsics de l’Estat del Benestar és l’assistència sanitària. El fet que qualsevol ciutadà pugui ser atès pel metge o infermera quan els necessita perquè se sent o estar malalt i, si cal sigui ingressat i/o operat, sense haver de pagar la visita o l’hospital és un gran guany aconseguit al nostre país. El seu inici va succeir l’any 1942, quan el règim franquista va crear, per la Llei del 14 de desembre, el Seguro Obligatorio de Enfermedad –el SOE– pel qual tots els treballadors tenien dret a assistència sanitària gratuïta. Estava sustentat pel INP o Institut Nacional de Previsió. Als inicis de la democràcia, l’any 1978, el govern de Suárez va convertir-lo en el Insalud o Institut Nacional de la Salut, i posteriorment, la Llei General de Sanitat de 1982 va estendre les prestacions a tota la ciutadania i la despesa la va assumir l’Estat. A Catalunya, amb les transferències en assistència sanitària, l’any 1983 es va crear l’ICS o Institut Català de la Salut.
Durant molts anys no hi havia llista d’espera per anar al metge de capçalera; et visitava el mateix dia, cosa que va acabar quan es va obligar a demanar visita. A més els avenços mèdics augmenten el cost de l’assistència sanitària molt per sobre del creixement econòmic, fet que ocasiona dèficit de finançament, tant de l’ICS com del Insalud en les altres CCAA; dèficit que s’incrementa any rere any. La qualitat de l’assistència sanitària és molt bona; està al mateix nivell que els països desenvolupats, però l’accés al sistema sanitari està limitat per les llistes d’espera, actualment inacceptables en moltes patologies i en demanda de proves diagnòstiques, convertint el sistema públic de salut en inequitatiu, pel que moltes persones que poden paguen una assegurança mèdica privada, que, per cert, ja comencen a tenir també llistes d’espera.
La dificultat d’accés al sistema públic li rebaixa la qualitat, essent un important problema que el govern ha de resoldre i nosaltres hem de reclamar si no volem perdre’l. La gestió de la sanitat ha de ser molt ben feta per tal que doni un bon servei. No es poden incloure indefinidament prestacions gratuïtes si no s’incrementen molt els impostos per aconseguir equilibrar la despesa amb els ingressos. Els polítics tenen la temptació de complaure a grups de pressió i incloure prestacions que són molt més desitjos que no necessitats, incrementant el dèficit i deixant la seva solució a la propera legislatura. Però això s’acabarà algun dia, com va passar amb la crisi econòmica del 2008, quan es va haver de fer retallades al no disposar de diners, quasi ni per poder pagar les nòmines dels treballadors sanitaris.
S’han d’eliminar ineficiències i prioritzar les prestacions en salut més importants –les necessitats– per sobre dels desitjos. Això és fer una assistència sanitària ètica i de qualitat. La salut no té preu, però té un cost, i algú l’ha de pagar. Siguem coherents i defensem el sistema sanitari públic, un guany dels treballadors que no s’ha de perdre.
