El Pacte Verd Europeu és un conjunt d’iniciatives polítiques destinades a garantir que la UE aconsegueixi la neutralitat climàtica el 2050. Davant aquest repte, els objectius paral·lels de les transicions ecològica i digital ocupen el centre de les prioritats de la Comissió Europea, però són compatibles entre si? Un nou estudi de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) adverteix del risc que comporta agrupar totes dues transformacions, ja que els reptes mediambientals poden veure’s relegats a un segon pla respecte a la innovació digital.
El nou estudi apunta el fet que la UE està utilitzant aquesta transició dual o bessona per obtenir “un avantatge competitiu en el mercat digital posant la governança mediambiental al servei d’un aspecte molt limitat de la sostenibilitat: la sostenibilitat del nou sector digital”, afirma Zora Kovacic, investigadora Ramón y Cajal dels Estudis d’Economia i Empresa i de l’Urban Transformation and Global Change Laboratory (TURBA Lab) de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC, i primera autora de l’article de recerca sobre aquest tema.
L’abandonament dels reptes mediambientals més apressants
La recerca, basada en una anàlisi exhaustiva de documents polítics d’alt nivell de la UE, mostra com la unió de les transicions ecològica i digital “converteix els problemes mediambientals en oportunitats de negoci susceptibles de ser explotades per les tecnologies digitals (com la IA, les macrodades i el blockchain), creant així nous mercats”, al mateix temps que posa la governança mediambiental al servei del sector digital, amb la qual cosa ho allunya “de les qüestions mediambientals i promou la sostenibilitat del nou sector digital”, assenyalen els autors en l’article.
Com explica Kovacic, es tracta d’un cas clar de lamp posting, és a dir, de centrar-se més en els problemes que es poden resoldre que en aquells que requereixen solucions urgents. “Reptes mediambientals importants com la pèrdua de biodiversitat, la degradació del sòl, els canvis en els cicles geoquímics i l’esgotament i contaminació de l’aigua, per anomenar-ne només alguns, s’estan deixant de banda a conseqüència de la transició dual perquè no són reptes digitals. En canvi, s’està donant prioritat a problemes que es poden resoldre amb tecnologies digitals”, afirma la investigadora.
Una coalició inversemblant
En vista d’això, els investigadors consideren que les promeses de solucions que siguin alhora ecològiques i digitals formen una “coalició inversemblant”, ja que es basen en lògiques diferents. “La transició ecològica està impulsada per una lògica de límits segons la qual hi ha certes coses que ‘no es poden fer’. Per exemple, no podem contaminar fins al punt d’alterar els ecosistemes. La transició digital, en canvi, està impulsada per una lògica de possibilitats il·limitades on qualsevol problema pot ser resolt si la inventiva humana ho permet. És poc probable que aquestes dues lògiques (la del ‘no es pot fer’ i la del ‘es pot fer’) funcionin simultàniament. Fins i tot poden arribar a ser contradictòries”, sosté Kovacic.
De fet, l’article de la recerca dirigida per la UOC mostra com la mateixa Comissió Europea admet la tensió que hi ha entre totes dues transicions en documents com l’Informe de Prospectiva Estratègica 2022 o l’advertiment del Centre Comú de Recerca (JRC, per les seves sigles en anglès), una direcció general de la Comissió Europea encarregada d’oferir assessorament científic i tècnic, que assenyala que les transicions digital i verda “es poden reforçar mútuament, però també poden xocar”.
Segons l’equip de recerca, la doble transició és, per tant, un recurs discursiu utilitzat per la Comissió Europea per crear sinergies i consens entorn de qüestions polítiques difícils de governar i sovint controvertides. “Com a resultat, les polítiques ja no es construeixen basant-se en proves, sinó en el desig d’aportar solucions”, afirma Zora Kovacic.
Una manera de finançar projectes locals
L’estudi també analitza els plans nacionals de recuperació i resiliència finançats pel fons NextGenerationEU. Els resultats mostren que el finançament de la UE se centra en plans prèviament establerts pels estats membres. “Sembla que els països utilitzen estratègicament la doble etiqueta de transició […] com a mitjà per finançar projectes locals específics, ja sigui ajuntant les mesures ecològiques amb les necessitats locals (per exemple, l’eficiència energètica unida a la reconstrucció després d’un terratrèmol) o presentant els projectes locals com a part de la transició ecològica (per exemple, l’ampliació de línies de metro i tren)”, afirmen els autors.
Malgrat aquesta estratègia de finançament, els investigadors consideren que, més enllà de ser un cas de “rentada verda d’imatge”, “el discurs de la doble transició es basa en la simple creença que tothom hi surt guanyant, prenent com a base un imaginari digital que no aconsegueix aportar les solucions promeses”, assenyalen.
Una via alternativa més participativa i integradora
L’equip de recerca proposa una via de polítiques alternatives per abordar aquesta qüestió: “evitar les solucions tecnocràtiques, que inevitablement impliquen concessions, i centrar-se més en les resolucions democràtiques com a mitjà per abordar aquestes concessions de manera participativa i integradora”. Els autors citen com a exemple accions com el reconeixement del Mar Menor com a persona jurídica. “Va ser una iniciativa de baix a dalt, impulsada per activistes i acadèmics, i és un gran exemple de com un procés participatiu condueix a un concepte molt ampli de les polítiques inclusives: la inclusió de la mateixa naturalesa (en aquest cas, la llacuna del Mar Menor) en la lluita per la conservació del medi ambient”, assenyala la investigadora.
En aquest treball científic, que s’ha publicat a la revista Environment and Planning E: Nature and Space, Zora Kovacic ha comptat amb la col·laboració de les investigadores de TURBA Lab Cristina García Casañas, Lucía Argüelles i Paloma Yáñez Serrano; els professors Ramon Ribera i Hug March; i Louisa Prause, de la Universitat de Stellenbosch (Sud-àfrica).
Primera fase del projecte DEMO
Aquest és el primer treball publicat en el marc de DEMO, un projecte finançat pel Ministeri espanyol de Ciència i Innovació dedicat a l’estudi del “gir digital” en la governança mediambiental, on els reptes mediambientals es plantegen com a desafiaments tècnics i s’ignoren els aspectes no tecnològics d’aquests reptes. Les fases següents de la recerca inclouran, a més, una anàlisi de “com s’estan acoblant les qüestions ecològiques i digitals, i les conseqüències d’això, a través de quatre estudis de cas sobre els sectors energètic i agroalimentari a Espanya”, assenyala la investigadora.
