Sempre quan arriba San Miguel dic que és el meu sant encara que em digui Andrés, ja que és l’únic sant en què crec. No és una casualitat que quan venia en la meva infantesa a aquesta ciutat als desgavellats cotxes de línia dels anys 60, la meva retina tingui com a imatge més destacada el gran cartell de la San Miguel que hi havia a l’entrada del Pont Vell, en lloc de la Seu Vella.
Aquesta marca cervesera es va instal·lar en aquesta demarcació el 1957, una bona anyada en què jo també vaig veure la llum dels mortals i el rock’n’roll es va fer oficial. Quan vaig aterrar en aquesta ciutat, el 30 de juny de 1973, als 15 dies vaig estar treballant un estiu inoblidable a les instal·lacions ‘sanmigueleras’. Eren temps en què els estudiants aprofitàvem les vacances per treure’ns uns quants diners amb els quals afrontar després el llarg i tediós curs. En aquells mesos se’m van obrir els ulls ràpids perquè vaig conèixer tot el que comporta la vida mateixa quan surts de l’adolescència, algunes de les quals perviuen i són per sempre.
Els festius fèiem hores extres i després ens anàvem amb autobús a Les Basses, abans d’acabar a la discoteca Bus escoltant rock i lligant o recollint carbasses als lents. Va ser la primera vegada que vaig tastar la cervesa (molt millor sense pasteuritzar!) i des de llavors sempre dic que per San Miguel cal santificar les festes. (Per cert la Fira de Sant Miquel és una cosa i la San Miguel és la cervesa). Va passar el temps i, casualitats de la vida, el meu fill Sique va néixer el 29 de setembre, és a dir el dia del ‘meu sant’.
Però això no és tot, perquè Acero Negro, l’històric grup lleidatà de rock que va romandre en actiu tres dècades té gravada per a la posterioritat en el seu primer àlbum una cançó escrita per aquest menda, dedicada a aquesta ‘pócima’ refrescant, que hauria de ser motiu d’orgull i més per a aquesta desagraïda capital, titulada ‘Esa ‘rubia’ irresistible con nombre de santo’… Oh yeah!
