Els temps que corren no són gens saludables, ni per al cos ni per a l’esperit, sabent que la gran diferència entre els diners i el temps és que sempre saps quants diners tens, però mai saps quant de temps et queda. Al marge que la humanitat s’està enverinant amb tants productes envasats que inevitablement condueixen al càncer del que sigui, la moral dels éssers humans està per terra. La societat de consum està consumint -valgui la redundància- l’existència dels terrícoles, mentre els polítics segueixen fent de les seves menjant la sopa boba.
Una prova d’aquest desengany es reflecteix a les samarretes divertides que tant els agrada lluir a molts, que s’aconsegueixen en botigues especialitzades o simplement te les fas tu mateix. Fins fa poc, les frases serigrafiades tenien la seva gràcia irònica, com la de ‘No necesito Google, mi mujer ya lo sabe todo’, però ara destil·len una gran amargor malgrat mantenir el bon humor, com la que diu: ‘No podemos apretarnos el cinturón y bajarnos los pantalones al mismo tiempo’.
Però això no és tot, perquè sembla que un nou refranyer ha nascut. Serveixi una selecció com a exemple: ‘En casa del herrero, cartilla del paro’, ‘A la cama no te irás sin deber un poco más’, ‘El perro de San Roque no tiene rabo porque el gobierno se lo ha cortado’, ‘No por mucho recortar nos rescatan más temprano’, ‘Todos los caminos llevan a la cola del inem’, ‘A río revuelto, ganancia de rescatadores’, ‘Más vale euro en mano que ciento en el banco’, ‘Al ciudadano honesto todo son impuestos, al defraudador todo son favores’, ‘A la cama no te irás ni tener un recorte más’ o ‘Hasta el 40 de mayo no te sellan el paro’.
No és estrany, doncs, que per oblidar les penes altres passegin orgullosos lemes com: ‘Soy un sol: salgo y me pongo’. Una condemna de vida entonant les ‘Malas noticias’ de Los Suaves. En fi, ‘Ojos que no ven, impuesto que te clavan’… Oh yeah!
