El mes de setembre sempre ha estat força estressant. No cal dir els maldecaps que porta el retorn a la rutina, sobretot a les famílies, tant si ets un dels pares o mares o un dels fills o filles, en tot allò que comporta la tornada a l’escola, des del punt de vista emocional i també econòmic. A més, la davallada de les temperatures i la pèrdua d’hores de llum que ens endinsen en la tardor afecta també l’estat d’ànim de les persones en general. No és d’estranyar que l’atzar s’hagi aliat amb aquest estat d’ànim al llarg de la història i hagi escollit aquest més per molts esdeveniments que han representat punts d’inflexió en molts casos. Capriciosament, hi ha una data que atreu les desgràcies espectaculars: L’11 de setembre. El 1973, el cop d’estat d’Augusto Pinochet i la mort del president escollit democràticament Salvador Allende va ser un cop molt fort i el 2001 els atemptats a les Torres Bessones de Nova York van canviar la geopolítica mundial. Però molt abans que aquestes dues desgràcies, a casa nostra en vam viure una altra i que, a més –som així–, la celebrem any rere any. L’11 de setembre de 1714 un Borbó despietat va massacrar els catalans. I així continuem. Som l’ase dels cops, però com que sembla que ens agrada, seguirem ballant l’aigua al Borbó de torn. Cal dir-ho clar i català: a la monarquia, ni aigua, que raons ens en sobren.