Estem en un dels mesos més emblemàtics de l’any, un dels més avorribles i paradoxalment més il·lusionants. Adéu a l’estiu, benvinguda sigui la tardor, una altra volta a la rutina, els nens a l’escola, els adults a treballar, la vida sembla que segueix igual, però no és així, cada cop va a pitjor. “Ya es septiembre y yo no voy a estar, en septiembre no pienso vendimiar”, canten Los Enemigos.
La calor fins i tot ha obligat a avançar la recollida de raïm, curiós. Ignoro el que pensa cadascú però segur que la incertesa continua sent l’aliada d’una societat atemorida per la qual se li ve a sobre. Creuant els dits amb els nens de tornada a l’escola, esperant que el sol torni a brillar per a tots i no només per als dirigents que estan movent els fils dels titelles, ‘Masters Of Puppets’, que som la resta dels mortals vulgars.
“Septiembre llegó con sus manzanas fuertes, con sus uvas maduras, con sus flores silvestres”, cantava José Guardiola: “Por todos los caminos te buscaba sin verte, mis pasos se perdían en la tierra caliente, esperaba septiembre para volver a verte y me quedé de nuevo dormido en mi presente”.
El malson continua i l’esperança agita els nostres cors adormits al temps i a la passió per continuar gaudint al nostre viatge per la vida. Les decisions polítiques són lamentables i tot és una gran mentida. Mostrem una emoció oculta mentre comptem amb els dits els dies que falten per tornar a gaudir d’uns temps de festa total, que arribi el moment en què es canviïn les tornes i puguem somriure de felicitat.
“Septiembre nunca más dormirá junto a mí”, setembre ja no pinta els seus llavis de gris… Oh yeah!
