Espero que els forasters que decideixin visitar Lleida siguin experts en orientació i grans navegants (de webs i xarxes) per saber com anar a veure allò que interessa. La ciutat pateix una crònica manca de senyalització on conviuen diferents grups d’indicadors, gairebé tots obsolets, pensats per a vehicles. Els indicadors per vianants són encara més escassos: les rutes a peu en una retolació poc visible, les noves de fusta per caminar i fer salut i els tòtems dels edificis interessants, francament revisables, sense manteniment o vandalitzats de mil maneres. Així es fa difícil usar els QR i altres recursos que s’hi han afegit. En places i llocs cèntrics no tenim plànols ni mapes com els que encara veiem a les poblacions turístiques on llegim els llocs a visitar –naturals i culturals– els espais comercials, de lleure, passeig o descans i els serveis bàsics.
Aquesta habitual racaneria faria pensar a qualsevol que som tímids, porucs, que no tenim ganes d’ensenyar el què hi ha, o que no sabem el què tenim ni en tenim cura. La convivència de formats i criteris a vegades contradictoris i incomplets lluny d’arreglar-ho ho agreuja. Fins i tot un mal estat de conservació o una pèssima proposta ho són menys si s’explica que s’hi està treballant i se’n destaquen els valors. La idea d’amagar les vergonyes sota la catifa, com si no hi fossin, faran que la seva troballa ocasional sigui la pitjor nota d’una visita. Perdre’s és una mala sensació en llocs que no coneixes. Tot això té solució amb una planificació generosa, inclusiva, amable i renovada on la propietat del bé o la seva gestió no siguin un impediment, on els patrimonis grans s’acompanyin dels petits, on els serveis no siguin només una aposta mercantil.
Cal donar confiança a l’usuari i un poc de mèrit i orgull per allò que, malgrat tot, conservem. Tant pels d’aquí com pels de fora. És el que fan els guies i els treballadors dels equipaments turístics i patrimonials. Mentre ho expliquem als visitants ens ho expliquem a nosaltres, prenent consciència dels valors que s’hi van descobrint.
Per tot això, el que sap més greu no és aquest dèficit de mitjans i criteris que cal repensar i resoldre. El que fot és que vagis pels carrers principals de la ciutat i no trobis ningú que sàpiga indicar-te res ni conegui el Turó, els museus, la Mitjana, Gardeny, St. Llorenç, ni gairebé res del lloc on suposadament pertany.
