La restauració és una font inesgotable d’anècdotes. Parlo de la restauració gastronòmica, no de la d’antiguitats, tot i que algun cop m’han servit alguna menja que, pels dies que portava cuinada, potser pertanyia més al segon àmbit. A vegades anècdotes protagonitzades pels clients, altres pel personal de sala. La meva àvia, la Dolores, va ser una clara precursora de la lluita contra el malbaratament alimentari i el take away, donat que (parlem de fa més de mig segle) la senyora ja va desenvolupar una subtil habilitat per emportar-se a casa el menjar sobrant del restaurant, evitant ser detectada pels cambrers, mitjançant una bossa astutament amagada al bolso (si algun dia li haguessin rapinyat la bossa, m’imagino la sorpresa del lladregot: en comptes d’un medalló de plata, s’hagués trobat, per exemple, un medalló de llom de porc). Una altra: fa tot just dues setmanes, en un restaurant del Delta de l’Ebre, vam preguntar si ens podien fer una fideuà individual. “Ho sentim, els arrossos i fideuàs són per a un mínim de dues persones” (de fet, així ho indicava la carta). Però tot seguit entra una turista sola, demana una paella, i li serveixen. Em quedo amb el detall i a l’hora de pagar inquireixo al cambrer sobre aquest greuge comparatiu. La resposta: “és que és client de la casa”. (I que no ho som nosaltres?, penso). Total, que quan passa la noia pel costat, vaig i li pregunto: “es menja bé, aquí, no? Ets client assídua?”. “Què va, és el primer cop!”. Patapam! Un altre restaurant a la llista negra!
Sessió: No iniciada
