Sento delit pels escriptors que saben relatar sense ressentiment ni amargor però amb vigor narratiu la seua lluita constant per sobreviure al seu món interior. De vegades sufocant i laberíntic; no obstant tan ric que per ell mateix s’erigeix en la pròpia salvació. La creació es fusiona amb la vivència fins que les paraules sacsegen el lector més indiferent. Els paràgrafs es retorcen a favor de la necessitat de l’expressió més primigènia i alhora més elaborada. La sintaxi és acceptada com una eina per tal que el pensament s’hi recolzi amb llicència.
La Janet Frame (Dunedin, Nova Zelanda, agost de 1924; Dunedin, gener de 2004) va ser una lloada narradora i poetessa, no només talentosa sinó imprescindible. Tercera filla dels cinc d’una família neozelandesa amb pocs recursos materials però amb inquietud intel·lectual, va viure durant la infantesa la tragèdia de la mort de dues de les seues germanes, una de les quals sense aclarir si es va tractar d’un suïcidi. El seu únic germà patia atacs epilèptics que van ser diagnosticats massa tard. La insegura i confosa Jane, exclosa del seu cercle de companys pel seu aspecte i falta d’higiene, va escriure els seus primers poemes en el quadern que el seu pare, treballador ferroviari –motiu pel qual la família es va haver de canviar sovint d’habitatge– li va aconseguir. Anys més tard, la seua poesia esdevingué indomable, lliure com un fuet.
Sense referents on aferrar-se, tret de la lectura i de la seua pròpia creació literària, Frame va esdevenir una jove estudiosa però angoixada pel seu entorn. Incapaç de fer front a cap situació i amb la sensació d’un estrepitós fracàs social, va fer un ridícul intent de suïcidi prenent-se una bona quantitat d’aspirines, més per apropar-se al romanticisme dels seus poetes més admirats que pel propi desig de destrucció. Tota aquesta biografia i les terribles conseqüències que aquest fet van ocasionar queden explicats en una preciosa trilogia (Un àngel en mi mesa, Seix Barral) en què l’autora va descriure també els vuit anys d’internament en diverses institucions psiquiàtriques on va rebre fins a 200 sessions d’electroshock, sense cap teràpia ni relaxant muscular. L’erroni diagnòstic d’esquizofrènia fet per uns metges que ni tan sols la tractaven personalment i el seu comportament de vegades rebel i per tant, molest, fan que sigui candidata a ser-li practicada una lobotomia, és a dir, una incisió en el cervell per tal de seccionar els nervis del lòbul frontal, aconseguint així un canvi radical en la conducta del pacient. “Conec una pacient a qui fa un temps se li va fer una lobotomia i l’any passat me la vaig trobar venent barrets en una botiga, amb una actitud molt assossegada –li va dir una de les infermeres–. No t’agradaria ser normal?”. No, la Jane no volia vendre barrets; al cap hi tenia el món sencer.
Afortunadament, la literatura la va salvar. Poc abans de la seua operació, el cirurgià es va assabentar que el primer llibre de contes de la Janet (The Lagoon and other Stories) havia guanyat el prestigiós premi Hubert Church Award. “He decidit que ha de seguir com és. No la vull canviada”, va dir el cirurgià.
Què és el que més impacta d’aquesta història? A mi, la irreversibilitat. Que la decisió d’algú amb poder pugui canviar per sempre el teu destí, sense possibilitat de fer marxa enrere. Algú pot decidir que venguis barrets perquè així seràs més dòcil, més feliç, més normal. La Rose Mary Kennedy va néixer a Massachussetts uns anys abans que Frame. Li va ser practicada una lobotomia als 23 anys que la va deixar sense parla ni capacitat de desplaçar-se autònomament. Aquest cop, el poder del seu cognom va decidir la seua irreversibilitat.
Fonts: Wikipedia, Los peligros de no querer vender sombreros (Gambito de papel) i dues narracions d’aquesta autora: Un ángel en mi mesa i Rostros en el agua.
