Fa deu anys, a la primavera, el barrut mataelefants trempat i faldiller Juan Carlos I, rei d’Espanya per la gràcia no pas dels ciutadans sinó d’un dictador que va morir al llit, abdicava en favor del seu fill. Continuava així la nefasta dinastia borbònica –sobretot per a Catalunya– que continuem patint i no ens podem treure de sobre de cap de les maneres. L’ara emèrit viu com un rei –faltaria– a casa dels seus acabalats amics àrabs i ens segueix fotent el pèl i els quartos: ve a Espanya quan li surt dels dallonses per enfotre-se’n de tots nosaltres, i la justícia, tant diligent, perseverant i tossuda en altres casos ben propers, mira cap a un altre costat. Ja fa una dècada que el seu fill ocupa la corona amb el nom de Felip VI. Les formes són diferents a les de son pare, però segueix fotent-nos el pèl –el discurs anticatalà del 3 d’octubre de 2017 és una mostra del seu partidisme amb les forces més reaccionàries de l’Estat– i els quartos, demanant a la mínima oportunitat més diners per a l’Exèrcit que tant li agrada, i als necessitats que passen gana que els bombin. Com és que som tan idiotes que no ens adonem que la monarquia només es beneficia a ella mateixa i als poderosos? Quan algú es dignarà a fer un petit pas endavant per començar el camí cap al referèndum de debò i definitiu per abolir els privilegis d’aquesta gent ancorada a l’edat mitjana? És temps de fogueres…
Sessió: No iniciada
