Si no m’he descomptat, enguany ja porto cinc articles com aquest dedicats a la proposició de la llei d’amnistia i les vicissituds de la seva tramitació. Finalment, aquest passat dimarts la llei es va publicar i vaig confiar per un moment que no me n’hauria d’ocupar més. La llei pretenia passar pàgina de les conseqüències judicials del procés sobiranista català que s’havia centrat en les consultes dels anys 2014 i 2017, havia estat aprovada per una majoria absoluta dels diputats espanyols i semblava que la qüestió s’havia acabat. Roma locuta, causa finita, que dirien els nostres avantpassats.
Però pel que sembla els nostres avantpassats no tenien en compte que les lleis, un cop aprovades, s’havien d’aplicar per part dels jutges. I que si als jutges no els semblava correcta la llei, podien maniobrar per impedir que s’apliqués. Segur que aquest no és un invent espanyol, Espanya no és ni tan sols original en aquest sentit. Però sí que crec que té el mèrit de ser un dels primers estats formalment democràtics del primer món que no té cap inconvenient en apuntar-s’hi i boicotejar sense complexos l’aplicació efectiva d’una llei aprovada pel legislatiu.
Efectivament, quan es va proposar la llei d’amnistia, al mes de novembre de l’any passat, el Sr. Aznar va dir que en contra seva “el que pueda hacer algo, que lo haga”. En aquesta instrucció no es distingia entre mecanismes legals o il·legals: tothom que hi pogués fer alguna cosa en contra, l’havia de fer. Hem assistit des d’aleshores a una tramitació accidentada de la llei, en relació a la qual no tinc res a dir. És lògic que els polítics que hi estan en desacord hi hagin oposat tots els obstacles legals que tenien al seu abast. Ho han fet, han aconseguit retardar tan com han pogut la seva entrada en vigor, però no se n’han sortit. La llei ha estat aprovada amb tots els ets i uts, ha estat publicada al Butlletí Oficial de l’Estat i avui en dia es troba en vigor.
Ara estem assistint a les maniobres del poder judicial per impedir l’aplicació efectiva de la llei. N’hi ha algunes que es poden considerar legítimes, tot i que molt entre cometes: els jutges poden dubtar sobre la constitucionalitat de la llei o la seva adequació al dret de la Unió Europea. A algú que pensi això jo no li confiaria ni un plet entre veïns, però no tinc perquè dubtar de la seva bona fe. Però d’altres son absolutament infumables. Que els afectats per l’amnistia puguin ser acusats de terrorisme o que els delictes de malversació pels quals han estat perseguits i condemnats ho hagin estat per al seu enriquiment personal, no s’ho creu ningú. De fet, no s’ho creuen ni ells. Així li ho han dit els tribunals suïssos al jutge García-Castellón i ho sabem tots, tinguem o no formació jurídica.
Això no s’arregla ni tan sols tornant aquests jutges a la Facultat de Dret. Només es podria arreglar ensenyant-los què és la democràcia i la divisió de poders. I em temo que si no ho han après a la seva edat, ja no ho aprendran mai.
