Prenem nota: De l’escola bressol a P3, de P5 a primer, de sisè a l’institut (això si no apuntem els canvis de cicle), de quart a primer de batxillerat o als mòduls, de segon a les PAAU o a mòduls superiors, després fi de grau, fi de màster… Cada pas és important i cada etapa té el seus reptes fins que arriba el final de curs. Toca celebrar-ho. Bé. Però tenen sentit tantes graduacions, orles i festivals i de la manera que ho fem?
Moltes persones, cada vegada més, s’entesten en prendre’s-ho com la final d’un campionat. D’una manera competitiva, classificatòria, farcida de premis i rànquings. Altres empenyen els nois i noies, cada vegada més joves, a emular actituds adultes de gust dubtós i plenes d’estereotips, alguns dels quals hauríem d’haver superat. D’algunes festes se n’esperen excessos i actituds gens recomanables ni educatives. Altres exigeixen una despesa inútil i injusta, discriminatòria en molts casos. Tot plegat com la vida mateixa, direu, o com hem après dels models que ens imposa la mercantilització de tot.
Cada curs superat és un esglaó que reforça l’aprenentatge vital, la pertinença al món i a la ciutadania, que renova el respecte al coneixement adquirit i cap a tot el que encara desconeixem. Per això és bo que en fem una festa, però resulta que és en aquest moment important quan perdem de vista tots aquells valors que l’escola ens intenta transmetre. La competència grollera que tant premia com ridiculitza, la farra insubstancial perquè és el que es fa, la despesa absurda i classista… no són precisament d’aprovat ni de notable. No és una qüestió de moralitat, que potser també si voleu, si no més aviat de coherència. Deixar de banda les actituds positives que resulten d’allò que en diem educació, per celebrar-ne els mèrits és del tot incongruent i falseja els objectius bàsics de tota formació.
Veiem més graduacions de pel·lícula, més festes d’anar mudat i repintat. I potser menys reptes en comú, menys viatges merescuts amb la suor de tot un curs, cap desafiament exemplar pels qui venen al darrere. Demano excuses per les excepcions, que n’hi ha. Però crec que felicitar-se per aconseguir un nou esglaó ha de tenir altres opcions, més originalitat i imaginació, certa connexió amb l’aprenentatge, més resistència a ser ramat, més reconeixement a l’esforç i no a la nota d’un sistema que et perdona, més sinceritat…
