Al mes festiu per excel·lència d’aquesta ciutat, ha arribat la cita més important de l’any per a molts amb la celebració de la nova edició de l’Aplec del Caragol. La previsió del temps per a aquest any és de ple estiu per la qual cosa la pluja no desmillorarà la predisposició dels milers de penyistes que ja estan assaborint aquest llarg cap de setmana que la majoria elogia (si està ficat de ple al percal) i alguns critiquen per elitista.
En qualsevol cas, la ciutadania es bolca en aquesta tradició gastronòmica durant tres dies intensos i dues nits d’insomni concentrats en uns Camps Elisis convertits en pulmó festiu. Molts veuen aquesta cita com un autèntic ‘botellón’ legalitzat, altres com un fenomen de masses i els de més enllà com el festeig més representatiu del ‘Far West Of Catalonia’.
El gasteròpode és l’excusa per muntar un sarau en què sembla que tot (o gairebé tot) està permès i sabent que si es beu aigua quan es degusten els cargols sentin malament, doncs això, a empinar el colze entonant “esta noche no alumbra” que una vegada a l’any no fa mal. Tot està pensat per gaudir en companyia, per menjar sense pensar en el colesterol i per beure com a cosacs. I que sent bé la digestió abans que es puguin fer realitat les queixes de maltractament animal per fer patir els simpàtics mol·luscs quan es cuinen.
La gent pot passejar lliurement, got en ristre ple d’espiritosos diversos i saludar per tot arreu perquè són més feliços que durant la resta de l’any. Les diferents penyes competeixen entre elles a veure qui malgasta més decibels amb la música a tot drap. Llàstima que, com sempre, el que imperen són les horterades i l’insuportable ‘xumba-xunga’ amb què estripen els timpans a propis i aliens. A veure en quantes penyes sona el reguetón aquest amb què ens porten martiritzant des de ja fa massa anys.
Aquesta celebració ‘made in Lleida’ es posa un any més al servei de la hipocresia, amb les banyes al sol… Oh yeah!
