Seria tan fàcil fer una crònica de la política de partits i campanyes electorals utilitzant els titelles, les marionetes dels qui mouen els fils, les patacades fingides del guinyol entre polítics i periodistes, o les aventures fantàstiques que ens empassem els adults, que sap greu embrutir un art tan noble i uns artistes tan generosos comparant-los amb la politiqueria que tenim.
Anem, per tant, al que és important. Els 35 anys de la Fira de Titelles demostren que fa ja bastant temps que la nostra ciutat és un referent europeu i mundial d’una pràctica artística que aplega, en l’inici del maig boig dels lleidatans, les propostes creatives de mig planeta. No parlem d’un art menor. El món dels titelles, a Lleida ja ho sabem, pot presentar-nos una obra d’art total, com la que Wagner somniava: literatura, drama, música, plàstica i sentit de l’espectacle, tot i més, i resolt amb grans dosis d’afecte. Sorprèn encara als d’aquí i als de fora alguna producció que fa exclamar: això és teatre de titelles? Diguem-ho com vulguem. Alguns teòrics prefereixen parlar del teatre de l’objecte, de l’expressió animada dels materials, de la ficció aterrada a la realitat tangible, de la recreació del món en petit. Una de les propostes de la Fira ens presenta precisament la nostra ciutat, confeccionada per centenars de manetes, papers, colors i relats que podrien configurar una visió renovada de la nostra identitat explicada des de l’art. La càrrega sensorial del teatre de titelles sovint ve acompanyada, a més, d’una sinceritat sorprenent.
Una fira és aparador, trobada, intercanvi.. però al cap del temps deixa un pòsit que afegeix personalitat a l’indret, sigui la de Sant Miquel, la del Teatre al carrer de Tàrrega, la dels llibres d’Organyà, o la de Titelles. Això vol dir que no només som la ciutat dels titelles tres o quatre dies de primavera si no que, després d’aquesta consolidada trajectòria som ciutat dels titelles tot l’any. Es tracta, doncs, que no deixem sols als organitzadors i que no fem titelles només uns dies.
Amb tota la humilitat però amb tot el convenciment, seria hora que fóssim una capital de veritat, aquella que en tants àmbits no hem sabut ser o que estem encara descobrint com hem d’exercir. Fem de capital i fem-ho bé. Ser capital dels titelles és un bon exemple i una oportunitat per assumir-ho i reconèixer-nos. Al final, hi pot haver més veritat en molts ninots que en moltes persones. I no vull aprofitar les comparacions fàcils….
