El filòsof Jean-Jacques Rousseau va dir que quan el poble no tingui res més per menjar, es menjarà als rics. Aquest concepte ha derivat en l’expressió popular anglosaxona eat the rich. No sé si acabarem menjant-nos els rics, però l’escapisme que ens proporcionen les seves desgràcies, després de cansar-nos de veure les seves vides idíl·liques, ens permet veure què no és or tot el que brilla. La proliferació d’aquesta sàtira anticapitalista no suposa, però, que res canviï. Els milionaris augmenten i la pobresa també. La meva cosina Pilar em comenta que a Barcelona hi ha una forma de pobresa que s’ha posat de moda, gent que viu amb precarietat i decideix donar glamur a aquest nou estatus econòmic que ha vingut per quedar-se. Em recorda aquell orgull proletari que hi havia als anys 80 i que després va ser engolit pel capitalisme més salvatge 2.0. No m’estranya que pel·lícules com Perfect Days o Fallen Leaves lliguin tant amb aquesta nova pulsió social i anímica. Vides senzilles, mediocres, rutinàries, sense luxes, on la dignitat brilla a través de la necessitat feta virtut. Potser la felicitat és això. Fer el que puguis on siguis i amb el que tinguis. Gestionant la misèria, creure’t que ets ric d’alguna manera.
Sessió: No iniciada
