Al llarg d’aquests anys m’ha tocat escriure molts textos turístics sobre la floració i les propostes que s’organitzen al voltant d’aquest fenomen, i enguany he decidit passar a l’acció i apuntar-me a un parell d’activitats: una caminada a Castelldans, rematada amb un vermut popular, i una passejada per Vilagrassa, coronada amb un tast de vins musical al celler Boldú de Verdú. Com veureu, rere l’excusa dels ametllers florits sempre rau un al·licient gastronòmic o enològic, o allò de la visita amb final feliç. No he provat encara la pernoctació en un iglú a Aitona amb ampolla de cava, perquè jo sóc més de vi, però no la descarto. Per sí recomano a la gent de Lleida (que és molt de flors, com es pot comprovar a l’escut de la ciutat) que s’apunti un any o altre a alguna d’aquestes iniciatives, que a més de permetre gaudir de l’estètica dels arbres florits constitueix un exercici saludable i és un bon recurs per descobrir paratges, monuments i fins i tot aliments (sòlids i líquids) sorprenents. I és que sovint obviem allò que tenim més a l’abast. Issa Kobayashi, un poeta japonès rodamon que va viure a cavall (més aviat a peu, perquè era pobre) dels segles XVIII i XIX, va escriure aquest vers, bonic en la seva senzillesa: Flors de cirerer / per què aquesta pressa / per anar-vos-en tan aviat? Per sort, els nostres camps florits se’n van, però revenen cada any. I, el que és més important, tornen els visitants. Irasshaimase!
Sessió: No iniciada
