Dijous d’aquesta setmana s’ha dictat i fet pública la sentència de l’Audiència de Barcelona sobre el cas de la presumpta violació d’una noia, comesa pel futbolista Dani Alves la nit del 30 al 31 de desembre de l’any 2022, a la discoteca Sutton de Barcelona. La sentència considera provada la violació i condemna l’agressor. Però continuo mantenint el “presumpta” perquè la decisió encara no és ferma i definitiva.
Moltes vegades, en aquests articles, he criticat el llenguatge críptic i la manca de claredat de les resolucions judicials. És més, m’he vist obligat a aconsellar als meus lectors que evitessin la seva lectura si no volien enfonsar-se en un maldecap boirós del qual difícilment en traurien res. Però aquest cas és diferent. L’Audiència ha fet un esforç de claredat, tant en la manera d’expressar-se com en la interpretació i la doctrina jurídica que vol aplicar. No us diré que sigui com un còmic del Francisco Ibáñez però, si hi teniu interès, es deixa llegir, és ordenada i entenedora. Exagera en les cites de jurisprudència, com és massa habitual avui en dia.
La sentència encara resulta més interessant pel què diu, que no pas per com ho diu. Fa una dissecció detallada de les declaracions de l’acusat i de la víctima, les analitza críticament i conclou quins són els elements de fet resulten creïbles, tant de l’un com de l’altra, basant-se en dades contextuals i en la resta de proves aportades. No accepta en bloc cap de les dues versions i es preocupa de justificar perquè ho fa en cada cas.
El quid de la qüestió és el de l’agressió sexual en contra i violentant la voluntat de la víctima. La sentència raona per què arriba a la conclusió que hi ha hagut violació amb una argumentació que a mi em sembla perfectament raonable. Però la part més destacable de la sentència em sembla la dedicada a justificar per què el comportament previ de la víctima, que hauria estat ballant de manera insinuant amb el Sr. Alves, no impedeix en absolut descartar la concurrència d’una agressió posterior.
Efectivament, el relat de la sentència sembla justificar (i és possible que fos així) que l’acusat hagués pogut fer-se il·lusions sobre les possibilitats de mantenir una relació sexual completa amb la víctima. Inclús sembla deixar entreveure que podria haver estat la mateixa víctima qui hagués contribuït a aquesta expectativa. Però la sentència és taxativa sobre els efectes de la negativa de la noia a continuar a partir d’un determinat moment. Un cop demostrat que aquesta negativa va existir, no hi havia res que justifiqués la insistència –i menys la violència– per aconseguir allò que l’agressor s’havia fet la il·lusió d’aconseguir. Per això es condemna Alves com a autor de violació.
Recordeu el cas de la minifaldilla, que vam viure aquí a Lleida l’any 1989? En aquella sentència, d’abús sexual, es deia en relació al vestit de la víctima: “aun cuando ciertamente, ésta, con su específico vestido, en cierta forma y acaso inocentemente, provocó este tipo de reacción en su empresario, que no pudo contenerse en su presencia”. Afortunadament han passat 35 anys i estan canviant moltes coses. Esperem que aquesta sentència inauguri una nova etapa de la jurisprudència sobre aquestes qüestions.
