Està bé que la Paeria hagi engegat els tràmits per declarar el garrotín bé cultural d’interès local, pas previ per demanar a la Generalitat que inclogui aquest gènere musical en el registre de patrimoni cultural català. Al ple municipal que va aprovar per unanimitat la inicativa hi va assistir Dolors Pubill, filla del mestre del garrotín Enric Pubill, lo Parrano. ”Fem que Lleida sigui la ciutat del garrotín, seria una cosa preciosa per als lleidatans”, va dir Dolors Pubill. Potser, amb iniciatives com aquesta aconseguirem salvar el garrotín, però estem perdent els personatges dels saraus que van fer que genis com Dalí o García Lorca s’interessessin per aquesta barreja bulliciosa, entre gitana i pagesa, tan lleidatana com la boira. Estem perdent els carrinclons. Els dos grans referents van ser lo Parrano i el Marquès de Pota. També vam tenir carrinclons mecenes, com Casas Farran; carrinclons aristòcrates, com José Luis González; carrinclons bocafins, com Manolo Calpe. Ens queden carrinclons músics com Carles Yuste, lo Beethoven, (genial la iniciativa del concurs de llançament de guitarres); carrinclons polígrafs, com Josep M. Rexach Reus, Richi; i carrinclons teòrics i saberuts, com Pep Tort. La figura del carrincló genuí va donar peu a que Josep Pla digués que els de Lleida som uns “corridos”.
Sessió: No iniciada
