Diu que qui canta els seus mals espanta, espanta la solitud i allunya la pena o la converteix en cançó. El que canta comparteix l’alegria, referma la fraternitat i commou els ànims. De totes les formes que pot prendre la música, cantar és la més primària, potser la més senzilla o la més sublim.
Al ple de divendres, els vint-i-set regidors de la Paeria de Lleida, o sigui totes i tots inclòs l’alcalde, s’han fet seva una manera de cantar que han qualificat com a patrimoni immaterial de la ciutat, i que han definit com a identitària dels lleidatans. A banda dels arguments i qualificatius de les seves intervencions en parlar del Garrotín de Lleida, els paers han felicitat la promotora de la moció que ho ha estat per convenciment, nissaga, passió i voluntat: Dolors Clos, filla d’Enric Pubill, lo Parrano.
Les ciutats tenen banda sonora, la història en cançons, danses i músiques de tota mena, ús i condició, acompanyant la fortuna i la dissort dels seus habitants. Els testimonis sonors, que malgrat ser immaterials han deixat petja, reflecteixen també les condicions dels qui els interpreten i els transmeten i aleshores és quan, –sorpresa!– ens apareixen grans fites. Reconèixer el Garrotín de Lleida ens situa en una de les millors versions de nosaltres mateixos: convivència en la diversitat, cruïlla de tradicions, sentit crític i comunitari, generositat festiva… Ha costat i costarà definir exactament que és el Garrotín i on rau la seva autenticitat, i quins elements genuïns el signifiquen en l’heretatge que hauríem de vetllar. Però ens l’hem fet nostre.
En la declaració municipal s’hi inclou una barreja amable de tradició gitana i d’arrel guitarrística amb dosis de flamenc, un vocabulari fet d’horta, menestralia urbana i mercat caló, uns versos curts i mig rimats farcits amb sornegueria antiga i acudits del dia, una digestió pesada que es va desinflant entre rialles i ocurrències… i uns espais de relació que ja no hi son mentre en bastim de nous.
Això i una colla de personatges i vivències irrepetibles que ho han fet possible es reconeix en aquesta declaració.
De nou parlem de patrimoni a la ciutat que sovint no té consciència de tot el que té i de tot el que la fa tan interessant. Avui s’ha oficialitzat un fet cultural que necessita cura i afecte, com la resta de patrimonis. Ara toca arribar a la generació següent amb tants valors com té. Si no ho fem ens mereixem acabar cantant “…Quines garrotades que mos fotran!”. I amb raó.
