La pel·lícula 2001: una odissea de l’espai es va estrenar l’any 1968. Jo la vaig veure vint anys després llogada en un videoclub que tenia davant de la primera casa dels meus pares a Anselm Clavé. Em va fascinar que, segons la pel·lícula, el 2001 una nau espacial viatgés a Júpiter. El 1988 especular amb el 2001 semblava una cosa tan inassolible i llunyana com el planeta en qüestió. El meu pare em va ajudar amb el compte: si jo tenia deu anys, el 2001, quan l’home viatgés a Júpiter, jo ja seria un home amb vint-i-tres.
A Retorn al futur 2, pel·lícula que vaig veure d’adolescent amb el meu cosí Xavi als antics Xenon de Rovira Roure, el científic Doc Brown porta Marty McFly el 2015 per a “arreglar” el demà. La pel·lícula es va estrenar el 1989, quan jo en tenia dotze. Aquesta vegada vaig poder fer jo mateix el compte: l’any 2015 en tindria ni més ni menys que 38. No podia concebre com seria la meva vida en un món tan llunyà. Llavors sí que seria un home més madur!
Jo encara era un adolescent i no em podria imaginar divorciat i amb dues filles vivint en una ciutat com Lleida, fent d’empresari molt vinculat amb el teixit associatiu i escrivint setmanalment una columna a LA MAÑANA. El temps avança tan de pressa que en la meva actual situació, ja he superat la barrera dels quaranta i m’enfilo cap als cinquanta, enyoro el 2015 com la llarga temporada d’una segona joventut. Quan algun dels pares en una sobretaula parla de la categoria a la qual pertanyen els seus fills en algun esport, m’adono que són de principis del 2000, i em sembla increïble que hi hagi gent nascuda en aquests anys i que no siguin unes criatures de pit. Causa impressió veure fotos de quan jo era petit: algunes encara són en blanc i negre! Quina il·lusió tan gran són les dates! Només en els aniversaris i per Cap d’Any, com en els funerals, pensem en el temps. Canviar d’any és una convenció de l’almanac que, alhora, ens obliga a meditar en l’encertat que era el mite en el qual Cronos es menjava als seus fills com a simples canapès. Com en som de fugaços. Avui dimecres 3 de gener, que ja portem 72 hores d’any nou, una part de nosaltres (ho vulguem o no) encara pensa en tot això.
Vist des de dalt, durant la vigília de l’Any Nou vàrem repetir les promeses i desitjos dels nostres ancestres, com els qui vindran repetiran les nostres. Vàrem comptar els últims minuts veient les campanes en algun canal de televisió, menjàrem el raïm i vàrem fer un brindis. Alguns varen maleir l’any que se’n va anar. A uns altres, en canvi, els va tocar fer balanç, prometre’s la dieta o bé deixar de fumar. Hauríem d’emprar aquesta fugacitat de la qual ens n’adonem els 31 de desembre per aprofitar millor els dies que vindran. El demà mai no està escrit. Que el temps no se’ns mengi sense haver viscut. Feliç any nou!
