Amb un senzill recurs com el de canviar l’ordre de les lletres del cognom, el senyor Francesc Forcades publica com a Sedacrof el seu desè llibre de poesia, just quan celebra els seus primers vuitanta anys. A banda d’aquests milers de versos, amb totes les hores i treballs que suposen hi ha tota una vida, que és força singular. Com ho és escriure i publicar poesia fora de corrents, escoles o modes. Precisament per això ell, a més, lidera i promou altres publicacions col·lectives carregades de poemes que escriuen tots aquells que tenen aquesta necessitat d’enfilar paraules i fer-ne partíceps als qui els volen llegir o escoltar.
Hi ha tot un món de persones que escriuen i que no comptem com a literatura, perquè en molts casos es tracta d’una pràctica personal, per cultivar-se, per reptar els sentiments, per expressar-se com ho fa el que pinta, el que canta o tants altres afeccionats a les arts més nobles. En molts casos tot això no es valora com a producció de qualitat homologable o és fora dels estàndards que hem validat col·lectivament com a cultura establerta. La qüestió que se’ns planteja és on deixem tantes obres, tant d’interès, tanta creativitat i les voluntats de tantes persones. No hem d’oblidar que sense aquesta trama ingent, sense aquest fonament popular, divers i inabastable, no hi hauria tampoc cultura oficial i, encara menys, cultura d’èlit. I no hauríem de confondre cultura d’èlit amb la cultura pretensiosa, amb la que el mercat posa de moda o amb els criteris acadèmics tradicionalment establerts. La cultura de base, sense etiquetes, és la que fa possible que algunes persones recitin uns poemes de memòria, que altres s’acostin als grans autors, que altres es trobin i gestionin col·lectius, entitats, activitats on el lleure fructifica i on s’accentua el civisme i millora la comunicació social.
Necessitem espais on encabir tota la creativitat col·lectiva sense etiquetar, que a vegades ens ofereix tresors inesperats i obsequis preciosos. S’han de facilitar mitjans per cultivar el gust per la lectura, com fan biblioteques i llibreries, i ocasions per escoltar, recitar i dir, fins i tot per aprendre, estudiar i fer memòria.
Sedacrof ha treballat per trobar aquest espai, buscant-se la vida per publicar la seva obra i buscant que altres ho poguessin fer. En aquest sentit, ha estat membre actiu de l’associació Capítol nobiliari dels homes de paratge del Principat de Catalunya que, emprant uns referents medievals de motivació, promou certamens i recitals i organitza punts de trobada on escoltar veus poètiques d’arreu dels Països Catalans, també les d’aquí. Des de que viu a Lleida, ja fa uns anys, ha treballat per una proposta semblant, una versió nova i adaptada a la realitat de la ciutat. Ara presideix l’associació Homes i Dones de Paratge de Lleida. La tenacitat per la poesia i la llengua són encomiables i per això també cal felicitar-lo. Ara és una entitat de base, amb poesia sense etiquetes, que celebra generosament cada any el Dia Mundial de la Poesia i que té ganes de validar efemèrides com els primers Jocs Florals que va promoure Pere el Cerimoniós a Lleida el 31 de maig de l’any 1338 (un certamen organitzat per la Paeria amb el patrocini reial, mig segle abans de la constitució del Consistori de la Gaia Ciència i dels Jocs Florals establerts a Barcelona pel rei Joan I).
Tot plegat, molta feina feta i moltes ganes, després de 10 llibres propis i 80 anys. Salut, doncs, i ànim per celebrar espais de civisme, de cultura de base, de creativitat col·lectiva i de poesia sense etiquetes.
