Esgotats, indignats, famolencs alguns i sense esperança, els desplaçats palestins de Gaza encara tenen forces per a somiar amb un alto el foc permanent que posi fi a les matances indiscriminades de civils i a la destrucció causades per l’Exèrcit israelià i tornar a les seves cases, els que encara les conserven.
“No hi ha mantes, estem a la mercè de la pluja, no hi ha menjar, en la butxaca tinc cinc séquels (1,2 euros) per a alimentar a tres persones i els preus fan por”, diu una alterada Amma Ahmed, de 50 anys i que com la majoria dels palestins no s’ha beneficiat de l’ajuda humanitària que va començar a entrar el 24 de novembre amb la treva aconseguida entre Israel i Hamàs i que va vèncer la setmana passada.
Alguna cosa que ha reconegut el mateix Programa Mundial d’Aliments de l’ONU (PMA) que assegura que ha pogut lliurar menjar a 120.000 palestins, ni tan sols un deu per cent del més de milió i mig de gazatíes que han fugit dels atacs israelians i dels més de dos milions que viuen en aquest enclavament castigat.
L’ajuda humanitària no arriba als ciutadans
“Sis dies, simplement, no són suficients per a brindar tota l’assistència necessària. La gent de Gaza ha de menjar tots els dies, no sols durant sis dies”, assegurava la directora del PMA per a la Regió d’Orient Mitjà, Nord d’Àfrica i Europa de l’Est, Corinne Fleischer, durant l’alto el foc en el qual es resumia la situació en la Franja amb tres substantius: “Fam, desesperació i destrucció”.
Um Gazan, de Shati Gaza, però que es troba desplaçat en Jan Yunes, tampoc ha tingut accés a l’ajuda humanitària. Diu sentir-se abandonada per la comunitat internacional i pels països àrabs, als quals qualifica, plena de ràbia, de “fills de gossa”. “Jo el que vull és tornar a la meva casa. Vull que s’acabi tot això, que hi hagi un alto el foc definitiu, estem farts. No vull una extensió, vull tornar a la meva casa. Els nens tenen gana, tenen fred. No li importem a ningú”, diu després d’assegurar que no ha trobat ni un pot de conserves per a menjar.
El fred i la pluja va començar la setmana passada a apuntar-se a la Franja, on molts carrers estan replets de gent buscant alguna cosa de menjar, combustible o una bombona de gas. Al pas dels camions carregats amb ajuda molts joves s’abalancen per a intentar robar qualsevol cosa.
Desitjos de pau
Mahmud Abdelatif al Hayar té 28 anys i assegura que està fent qualsevol cosa per a poder menjar: “venc cigarrets, menjar, la qual cosa sigui”. “Hi ha por, no hi ha seguretat. Que es deixin de treves, volem viure, no volem guerra”, diu Al Hayar abans de preguntar-se si és que els europeus o els egipcis són millors que els palestins.
“Volem viure. La gent té gana. De què ens ha servit tot això, eh, de què ens ha servit? Les nostres cases estan destruïdes, tot està destruït. Els camions dels quals parles, els camions són per a les escoles de desplaçats i nosaltres, no som desplaçats? Les nostres cases han estat bombardejades. No hi ha justícia. Un litre de suc costa 80 séquels (20 euros) una bossa de formatge que a Egipte són 3 lliures (0,08 euros) aquí són 5 o 10 séquels“, rasa.
Per a Sameh Balush, habitant del nord de Gaza i desplaçat en el sud “la treva només beneficia a l’ocupació. Nosaltres som desplaçats i només volem tornar a les nostres cases. A la gent que ha intentat tornar al nord no li han deixat. Clar que vull que s’estengui la treva, que es detingui l’assassinat de civils i les massacres”, diu abans d’assegurar que era amo d’una botiga de sabates que els militars israelians van destrossar.
Amb aspecte esgotat, Gasan al Sagar, de 52 anys, també somia amb un alto el foc definitiu. “Tant de bo fos definitiu, vull que la treva (de la setmana passada) sigui per sempre. Estem farts de la guerra, ja n’hi ha prou. No hi ha menjar, ni aigua, ni gas, ni tahina, ni neda. Em passo el dia buscant menjar i gas”, explica Gasan al Sagar, abans d’insistir com la resta de persones consultades per EFE que no va notar “res” amb l’arribada dels camions d’ajuda durant la treva.
