Amb ‘Napoleón’, el director britànic Ridley Scott (South Shields, 86 anys) ha armat un ‘biopic’ simplista tot perpetrant un magnicidi cinematogràfic. Posa mà al petit gran home per ajustar comptes històrics. De tota la vida, anglesos i francesos han estat condemnats a putejar-se. A la manera d’un Reader’s Digest fílmic (al servei d’un actor megalòman), la revisitació punyetera i punitiva del militar ambiciós, rellança la síndrome Napoleó. Els manicomis (perdó, clíniques mentals) sempre han anat ben guarnides d’individus que es creien el marit de la Josephine. Avui, uns quants polítics tipus Pedro Sánchez Pérez Castejón (Madrid, 51 anys) i Carles Puigdemont Casamajó (Amer, 60 anys), procuren emular també les proeses napoleòniques tot promulgant lleis, i alhora trencant-les. A la pel·lícula, Ridley Scott fa de l’emperador un nen de mames i un cornut de molt mala jeia. Amb tot, ell solet és capaç d’encasquetar-se la corona reial al banyut caparró. Caparrut, doncs, un cop desterrat a l’illa d’Elba, tornarà a París per muntar el seu Waterloo purgatiu. Queda per saber qui serà, aquí i ara, el Duc de Wellington que foti tot déu al seu lloc. Avui, Dia de la Constitució, algunes botigues obriran portes. ¿Anti-constitucionalistes amb decòrum ideològic? Dignitat, sobretot dignitat. ¿O bé són uns Black Friday despistats?
Sessió: No iniciada
