Entrevista amb Juanjo Catalina, inspector de la Guàrdia Urbana de Lleida recentment jubilat després de 41 anys a la Policia Local i un esportista reconegut.
P.-Ha estat en el cos de la Guàrdia Urbana més de 41 anys, ja que va entrar el febrer de 1982 i es va jubilar el passat 24 de novembre. Com va arribar a la Policia Local de Lleida?
R.-De casualitat. En aquella època la meva dona era la meva parella i ella havia entrat al cos el 1980. Llavors em va dir que sortien places i que si volia m’omplia la instància per poder-me presentar. Després d’un temps em va dir que l’examen era al cap de pocs dies i vaig anar a l’edifici del Roser. Érem unes 300 persones per sis places i vaig aprovar. Posteriorment, es va fer una escola on vam assistir durant uns quatre mesos, de 18.00 a 22.00 hores, i on s’impartien diferents assignatures. De 15 ho vam aprovar 11 i ens vam poder presentar a l’oposició. És a dir, l’Ajuntament de Lleida va seleccionar 15 persones per fer el citat curs i tenir gent formada per a quan hi hagués les corresponents oposicions, a diferència del que es fa ara i tampoc sabíem el temari que hi hauria. A més, ens van donar una beca de 5.000 pessetes. També vam haver de superar proves físiques i havíem de deixar de treballar per poder estudiar. Finalment, vaig ser un dels sis. A més, recordo que eren preguntes tipus test i una pregunta a desenvolupar de Lleida.
P.-Són molts anys des dels inicis. Com ha viscut l’evolució de la Guàrdia Urbana i de la societat?
R.-Sobretot cal destacar els requeriments que ara fa la gent, que són diferents als que es feien abans. Per exemple, en aquells anys era impensable que hi hagués una preocupació en els animals de companyia i les trucades eren per estacionaments en doble fila, guals o robatoris. A més, en aquella època de després de la Transició va arribar la droga a la ciutat de Lleida, que va fer molt de mal, com en altres localitats. Llavors, molts drogoaddictes, per comprar les substàncies estupefaents havien de robar, mitjançant estrebades o trencant el vidre dels cotxes per sostreure els radiocassets. També va proliferar el trencament d’aparadors de botigues de l’Eix Comercial per sostreure roba, i fins llavors la majoria no tenia reixes ni alarmes. Això ens va obligar també a patrullar a peu de nit pel Carrer Major per tal d’evitar els robatoris. Les càmeres també van afavorir i es van posar sistemes de seguretat. És més, en els meus inicis, per exemple, la violència domèstica gairebé no es denunciava ni se’n parlava i, en canvi, ara gairebé cada dia hi ha trucades al respecte i denúncies.
P.-Fins i tot, els delictes i els lladres han evolucionat…
R.-Sí, però també és cert que hem tornat a dinàmiques del segle passat. Els trencaments de vidres de cotxes s’estan tornant a produir, ja que els lladres roben ulleres de sol, mòbil, ordinadors, etcètera, dels vehicles. També la típica estrebada ha tornat, però empenyent i amb agressió per robar el telèfon, perquè tothom porta. Les persones que necessiten droga o tenen altres necessitats i no tenen treball, perquè per exemple no tenen papers, van a lo fàcil.
P.-Vas entrar com a agent i també has anat evolucionant…
R.-Vaig entrar a la Guàrdia Urbana el 1982 com a agent. El 1988 van sortir oposicions com a caporal i vaig aprovar, de la mateixa manera que el 1995 com a sergent, el 2007 sotsinspector i el 2012 d’inspector. En les darreres he de reconèixer que amb 54 anys no em volia presentar, però em van animar i ho vaig aconseguir.
P.-Inclòs dins del cos hi ha hagut també molta evolució…
R.-Totalment. Cal tenir en compte que ha canviat la concepció del servei i s’han ampliat. També hi ha més gent, ja que quan vaig entrar érem prop de 100 persones i ara se superen els 240 agents. També tenim una policia administrativa, una policia de barris, agents cívics que ens ajuden, la informàtica forma part de les nostres vides i la tecnologia s’ha imposat. Fins i tot, l’any 1985 teníem un radar amb el qual era molt difícil denunciar algú i ara ja tenim fins i tot els de semàfor o el CiviCar. Si això ho haguéssim tingut des del principi ens hauríem evitat moltes discussions. També recordo la primera comissaria, que era petita i amb el pas del temps estava en mal estat, després ens van portar a Gardeny durant el temps que es va construir el nou, i la inauguració de l’actual.
P.-Anècdotes haurà viscut moltes…
R.-Per exemple, pocs dies després d’entrar el 1985 hi havia un home que deia que era Frank Williams i me’l vaig trobar amb un barret de vaquer i dues pistoles simulades. Me les va mostrar i em va dir que “mai hauria d’haver creuat el Mississipi”, em va apuntar, va fer el soroll de dos trets i va dir “assumpte conclòs vaquer”. El juliol d’aquell any ens van avisar que un altre home que tenia problemes psicològics estava cridant, de nit a Magraners, “Senyor, l’estic cridant!”. Jo anava amb un company que era veterà i quan anava a baixar del cotxe patrulla em va dir que m’esperés. Va agafar el megàfon que portàvem i amb les llums del vehicle apagades va dir “Soc el senyor i ja té escoltat! Ves cap a casa i deixa de cridar”. Es va creure que Déu li parlava i de manera efectiva vam evitar un conflicte. També hi havia una dona a la Mariola, en els Blocs Joan Carles, que sempre estava escombrant i ens trucava la gent per dir-nos que l’havien amenaçat. A més, a Príncep de Viana va haver-hi un accident i un home amb el cap obert només deia insults.
P.-És que 41 anys donen per molt…
R.-Clar. És que he estat en els torns de matí, tarda i nit. Però quan més vaig gaudir va ser quan era caporal i cap de serveis de nit, i després de sergent, perquè teníem un contacte directe amb el carrer i sabíem perfectament on estava ubicat tot per evitar qualsevol problema i actuar de manera més ràpida i eficient. Per exemple, al Carrer Sant Martí, quan es va iniciar la Zona dels Vins, amb el Metropolitan, només es podia aparcar en un costat i a la mínima aparcaven als dos costats. A més, hi havia servei en cinc encreuaments que es feien cada dia regulant a mà i he de reconèixer que era dur, perquè en els mesos de juny, juliol i agost a la Plaça Europa, l’asfalt cremant, els camions passant a escassos centímetres… I això que abans del cos havia treballat en el camp i de peó de paleta. També l’Aplec del Caragol es feia al principi a la canalització del riu. Anècdotes, mil i una.
P.-Llavors, recordarà bé la riuada de l’any 1982 i com la va viure com agent…
P.-El 7 novembre de 1982, un diumenge a la tarda, jo estava de servei al Pont Vell i encara tinc ficat al cap el soroll que feia l’aigua, rugint cap a les 17.00 hores, mentre anava pujant. Però ningú pensava que arribaria a on ho va fer. Quan informàvem la gent que prengués precaució pel que podia passar ningú s’ho creia. L’endemà vam anar a la comissaria tots els agents, tot i que no teníem telèfons mòbils, per ajudar i garantir la seguretat. Cal reconèixer que l’obra de la canalització va ser magnífica i es va començar a cuidar més el riu.
P.-I paral·lelament, la seva gran vinculació amb l’esport…
R.-Mai he deixat de fer esport. Quan estava fent la mili em vaig apuntar a taekwondo a l’Avinguda Madrid i després em vaig quedar a treballar, ja que jo venia de Segòvia, i he continuat fins avui. Paral·lelament, també sempre m’ha agradat jugar al frontó i encara ho faig, i a més des de fa uns anys surto en bici. Això en va portar a fa uns anys, juntament amb la meva dona, a obrir un gimnàs a la Bordeta perquè m’agrada estar amb els nens, donar classes i compartir els meus coneixements. A més, també he participat en els Jocs Europeus de Policies i Bombers, que es fan cada dos anys. L’any 2018 vam anar un company i jo a Cadis i aquest any també a Torrevieja. De fet, enguany vaig estar amb un entrenador personal per anar en bicicleta. També fa poc vam anar a un torneig de frontó a Abrera.
P.-Es pot dir que has tingut la mateixa dedicació a la Urbana que a l’esport?
R.-Si una persona vol, pot tenir temps lliure per gaudir del que li agrada i treballar. És qüestió que t’agradi el que fas. A més, també he estudiat fins al punt d’estar tres anys fent Relacions Laboral. D’ençà que vaig arribar a Lleida sempre he estat estudiant i he gaudit molt. Tot i això, també he de dir que va haver-hi moments durs perquè quan opositava per sergent van ser tres mesos a l’escola, els meus fills eren petits, acabàvem d’obrir el gimnàs i la meva dona també treballava. Ella ha tingut molta paciència i això s’ha de reconèixer, perquè si no m’hagués donat suport no hauria arribat a on ho he aconseguit.
P.-Tornant a la Guàrdia Urbana, com veu els nous agents de la Policia Local de la capital del Segrià?
R.-Arriben amb moltes ganes i ben preparats. Ara han de fer el rodatge i agafar experiència, que en la nostra professió també és molt important. Cadascú ha d’evolucionar. Encara recordo la primera vegada que vaig sortir d’uniforme, per Prat de la Riba, amb la sensació que tothom em mirava i és normal.
P.-A més, el passat 22 de novembre es va celebrar Santa Cecília, un dia important per la Guàrdia Urbana perquè és la seva patrona, i vostè es va vestir de gala per última vegada. Com ho va viure?
R.-Van ser moments molt emotius, ja que era l’última formació. A més, l’alcalde Fèlix Larrosa i l’intendent en cap de la Urbana, Josep Ramon Ibarz, en el seu discurs van tenir unes paraules boniques. Va ser un cúmul constant de sensacions.
P.-I el dia 24, el de la seva jubilació?
R.-Sense jo saber res em van fer a la comissaria un acte d’acomiadament en el qual va participar molta gent. També va ser emotiu i em van fer regals. De fet, va haver-hi un que va ser molt curiós. A Butsènit hi havia un pas que es va fer per la circulació de camions, ja qui hi havia una gravera i així els vehicles no havien de donar tota la volta. Es va anar deteriorant i ningú es feia càrrec d’arreglar-ho. En els plans de Protecció Civil de l’Ajuntament de Lleida era un punt a tenir en compte quan el cabal del riu Segre augmentava, ja que l’aigua el revessava i no es podia circular. De fet, un home va perdre la vida en baixar el seu cotxe quan es va aturar arran de la força de l’aigua. Per això, havíem de posar una cadena en el camí del riu que pertany a la capital del Segrià i insistia als caps de servei. També es va ficar un senyal de prohibit passar quan l’aigua passava per sobre. El dia de la meva jubilació un caporal, en nom de tots els caps de servei, em va regalar una pedra d’aquell lloc i una foto, i em fer molta il·lusió.
P.-Ara amb 65 anys com es planteja la jubilació?
R.-M’he plantejat viure el dia a dia i continuar fent esport, com ara sortir amb la bicicleta, jugar a frontó i fer taekwondo. També farem viatges, com anar a visitar un dels meus fills, el qual viu a Nova York. No em sabia greu anar a treballar i, per això, tenia el desig de jubilar-me. És cert que ara tinc molta més tranquil·litat, ja que a Lleida sempre passen coses, perquè també estan representades totes les capes de la societat com en les ciutats molt més grans.
