Al Col·legi de l’Advocacia de Lleida hem inaugurat aquesta setmana una exposició commemorativa de la creació, ara fa 25 anys, de la Comissió de Defensa dels Drets Humans i d’Estrangeria. L’exposició intenta rememorar les principals actuacions d’aquesta comissió durant aquests darrers vint-i-cinc anys.
El col·legi complirà aviat els seus 175 anys d’existència i al llarg de la seva història ha hagut de reivindicar en moltes ocasions el respecte dels drets humans, com també han fet, per altra banda, els advocats i advocades que hi estaven integrats, en exercici de la nostra professió.
Però l’any 1998 es va donar un pas inèdit fins aleshores en aquest sentit. El col·legi va crear una comissió específicament dedicada a aquesta defensa dels drets de les persones. Probablement l’increment del nombre dels col·legiats que s’havia registrat durant els darrers anys i també el de les funcions que s’havien d’atendre des de la corporació va fer veure la necessitat de crear un òrgan específic, al costat de la resta de comissions que s’havien anat creant els anys anteriors.
Evidentment, no era el mateix gestionar un col·legi que difícilment superava els trenta membres (durant el segle XIX i la primera meitat del XX) que fer-ho en un col·legi que havia ultrapassat els mil advocats i advocades. En l’anterior etapa, la Junta de Govern, i probablement l’assemblea d’advocats, intervenia quan li semblava i es veia capaç d’arribar a tot arreu i, molt específicament, per reclamar la defensa dels drets de la persona. Però als anys noranta era molt difícil continuar funcionant d’aquesta manera.
Per altra banda, la globalització dels conflictes va multiplicar les crides de solidaritat i ens va exigir una especial sensibilització per les violacions dels drets humans que es continuen cometent a tanta països del mon i que tradicionalment ens havien estat alienes.
Però als anys noranta vivíem un fenomen nou, si més no en la dimensió a què s’havia arribat, que afectava directament els drets de les persones i que ens colpia d’una manera directa. Em refereixo a l’espectacular increment del nombre de persones immigrades que arribaven a Lleida i que modificaven (pel que després hem comprovat, de manera definitiva) el paisatge humà de la nostra ciutat i de les nostres comarques. Jo encara me’n recordo d’haver-li de dir al meu fill que no assenyalés una persona negra quan la trobava pel carrer. I ell ho feia, simplement, perquè no n’havia vist mai cap, o potser només a les pel·lícules. Això havia canviat totalment quan vam crear la Comissió: els immigrants, ja fossin subsaharians, magrebins, sud-americans o de qualsevol altre indret, ja eren una realitat quotidiana del nostre paisatge humà.
L’increment sobtat d’aquesta nova població generava molts problemes relacionats amb el respecte dels drets humans. Sobre tot la discriminació dels nouvinguts precisament pel fet de ser-ho, la dificultat d’accés al mercat laboral o al de l’habitatge, o l’exposició a reconeixements d’identitat que no se’ns feien als que responíem als patrons tradicionals.
Això va provocar que a la denominació de “Comissió de Defensa dels Drets Humans” i afegíssim “i d’Estrangeria”, no perquè siguin coses diferents, sinó per cridar l’atenció sobre un camp concret que ja vèiem especialment perillós en aquell moment i que s’ha demostrat que continua sent-ho. Per aquest motiu, entre moltes altres coses, vam promoure i organitzar un torn d’ofici per assistir els immigrants, hem participat en plataformes de defensa dels seus drets i hem promogut la signatura de convenis amb administracions i associacions de la societat civil per defensar els seus drets.
La lluita per la igualtat continua. I de vegades, sentint determinats actors polítics, sembla trobar-se en moments especialment delicats. Per això crec que cal mantenir, estendre i recordar les iniciatives que han intentat defensar els drets de les persones davant d’individualismes autocomplaents.
