Ala classe de la Núria Perpinyà va sonar un telèfon. Era un mòbil i se sentia a dintre d’una bossa de supermercat. L’alumna va posar la mà dins i el va silenciar mentre la professora es preguntava si estava prohibit o no portar-lo a classe. “És clar que tampoc hi ha cap norma que digui que no es pot aparcar la moto entre els pupitres”, va ironitzar abans de continuar l’explicació. Això era el 1994 i aquest giny encara era car de veure. Lleida estava plena de cabines i a mi em feia riure que algú se servís d’aquests telèfons.
Un amic meu amb el qui coincidia cada dia a l’Alsina Graells tampoc li treia l’ull de sobre. El seu mòbil era gran, molt gran, i se’l posava a la falda mentre enraonàvem a l’autocar. Jo li preguntava: Per què el vols el mòbil? I ell sempre responia: Per estar localitzable. A mi em feia certa gràcia. Diria que fins i tot em feia riure que algú el portés i, de fet, no l’havia trobat mai a faltar. Ni quan tornant d’acompanyar la primera nòvia a Térmens amb el meu R-12 vaig reventar la roda. Era negra nit i vaig parar al voral. Sense estressar-me massa vaig pensar que m’arribaria al poble xino xano per trucar a casa però no va caldre perquè mentrestant va parar un senyor que venia de regar i em va canviar la roda. Sempre li vaig agrair aquell gest perquè podia passar de mi i en canvi es va aturar a ajudar-me. Diria, doncs, que el primer mòbil me’l vaig comprar el 1999 i m’hi va mig obligar el Ribé, que llavors era redactor en cap de LA MAÑANA i jo m’acabava d’estrenar en el món del periodisme cobrint informacions de la Noguera com a corresponsal. “T’has de comprar un mòbil”, em va dir el Josep Ramon i li vaig fer cas. Ara bé. Gairebé sempre el portava apagat i dins del cotxe. Tant és així que com que el deixava a vista de tothom un dia me’l van fotre molt a prop de l’antic Diocesà. Em van trencar el vidre i me’l van prendre i em va doldre més la trencadissa i tota la parafernàlia que el robatori en sí perquè, de fet, estava molt acostumat a viure sense mòbil. Ara les coses han canviat molt i, com molta gent, en depenc totalment.
Per això miro amb interès el moviment que han endegat un grup de mares de Lleida (primer a Tàrrega i ara a la Noguera) perquè les escoles posin impediments a l’ús del mòbil. Fan ben fet perquè està demostrat que es pot viure perfectament sense (bé ho he explicat abans) i d’aquesta manera aconseguirem tenir adolescents menys pendents de la tecnologia. Ara penso una altra vegada en el dia que em vaig quedar a la carretera entre Térmens i Balaguer de matinada. I si hagués tingut mòbil potser hauria trucat abans a la nòvia que a casa. Ja he dit que no em vaig estressar massa.
