Les incerteses econòmiques presents es veuen incrementades per la política econòmica que es segueix per eliminar els desequilibris econòmics. Només hi ha en mans dels nostres governants una política econòmica a aplicar, la monetària, oblidant, per exemple, la pressupostària. Reflexionarem entorn la relació que hi ha en l’ús de la política monetària per part del Banc Central Europeu (BCE), puja del tipus d’interès deu vegades en 14 mesos, de juliol de 2022 a setembre de 2023, i l’expansió de la dreta arreu d’Europa.
És evident que han tornat els monetaristes, aquells que creuen i diuen que només hi ha una causa de puja de preus que és l’augment de l’oferta monetària, és a dir, la quantitat de diner que hi ha en un moment en el mercat. El record d’aquests economistes encapçalats pel Milton Friedman amb molt protagonisme els anys setanta, fa, nis més ni menys que cinquanta anys, mig segle, és decebedor. Aquests monetaristes, antikeynesians per naturalesa i convicció, recolzen el discurs més reaccionari de la dreta. I quin és aquest discurs? Per no fer-ho massa llarg és el clàssic baixar impostos per reduir, i fins i tot eliminar, la intervenció del sector públic en el mercat. Resulta, però, que baixar els impostos comporta uns efectes contraris a l’objectiu que defensen: reduir la despesa pública per baixar el dèficit públic. La dreta econòmica sempre crítica als governs de centre-esquerra perquè la seva despesa pública, sobretot en polítiques socials, és la font generadora del dèficit públic i, a la vegada, del deute, diuen. El que passa, però, és que el que genera dèficit i deute no és gastar, sinó no ingressar. El gastar, evidentment amb polítiques públiques de benestar, té efectes multiplicadors en la demanda interna i, per tant, en la producció total del país que augmentarà, reduir impostos suposa eliminar aquests efectes multiplicadors, amb afectació negativa directa al PIB, amb la qual cosa si la dreta en el govern vol alimentar la demanda interna no tindrà altre remei que acudir a l’endeutament per incrementar la inversió pública i fomentar la privada. La relació entre baixar impostos i dèficit públic és del tot directa.
Conscient o no el que fa el BCE amb aquest monetarisme que exerceix és donar ales a la dreta perquè pujar els tipus d’interès, en moments de clar alentiment de l’activitat econòmica, és negar la inversió pública i, amb ella, les polítiques socials del benestar. L’exemple d’Itàlia no pot ser més exemplificador, la presidenta del govern italià, Giorgia Meloni, ja ha anunciat que la seva baixada d’impostos generarà un increment del dèficit públic del 4,3% (el 65,4% d’aquest increment del dèficit es finançarà via deute, tot lliga amb el que hem explicat) per l’any que ve passant olímpicament de les directives europees que volen tornar a una màxim del dèficit del 3%. Què passarà als Països Baixos amb la victòria de la ultra dreta liderada per Geert Wilders el proppassat 23 de novembre? Doncs, que si aconsegueix formar govern el que passa a Itàlia es repetirà al país de les tulipes, i no oblidem que la ultra dreta europea és addicta a seguir el brèxit anglès. Què fa el BCE?
I la contenció de la inflació, és deguda la seva reducció a la puja continua del tipus d’interès? Aquí apareixen molts dubtes perquè és molt possible que la desacceleració en la puja de preus sigui deguda a l’alentiment de l’activitat econòmica i no a la pujada dels tipus. Alemanya està a la vora de la recessió i a la zona euro es preveu que el PIB tingui un increment a l’entorn del 0,6% aquest 2023, tot el contrari d’Espanya que nega la política del BCE, a més inflació més creixement. Però les previsions, malgrat les incerteses, no són gens optimistes pel dos propers anys 2024 i 2025, respectivament. I no resulta agosarat dir que el BCE amb la seva política té un part de responsabilitat en aquest refredament de l’economia.
