Acabat un novembre massa temperat, i sense boira, se’ns esvaeixen els mites i les dites. Ni Brumarium ni abrics, ni estufes… Ara ja comencem un desembre que diu la cançó que era congelat, veurem… però confús –com també diu la cançó– gairebé segur que ho serà. Aquestes incerteses maregen el calendari habitual i els costums fins a provocar segones collites, floracions inesperades i refredats per no saber quina roba hem de portar. Ens han deixat, però, altres instants d’interès, que són sortides i postes de sol que ens sorprenen cada dia per l’acoloriment d’un cel de formes i colors espectaculars, una gama vibrant de blancs, taronges, vermells, violetes…
Ens han fet sortir al balcó o hem pujat alguna persiana per contemplar-ho i compartir un comentari agradable entre notícies tristes, misèries i dissorts. Són dies una mica rúfols que corroboren allò de “cel rogent, pluja o vent” (pluja, ben poca) i caldria comprovar si allò de “senyals al cel, treballs a la terra” és una amenaça o una explicació de la realitat que ja tenim al damunt. Tots aquests decorats exagerats per un quadre, aquests cels de ficció no necessàriament distòpics però suggestius que semblen trucats pel final d’una pel·lícula, són gratuïts. Encara! I no competim amb ningú per veure quin indret té la posta més bonica.
El desembre també comença amb l’enllumenat nadalenc, que originalment era per afegir calidesa a les festes de Nadal, representant el solstici, el triomf simbòlic de la llum del bé sobre la foscor maligna. Ara ens amagarà les postes acolorides, amb un excés de lúmens enfocant el negoci, que a més aquí és objecte de competències i rànquings. La competitivitat del capitalisme salvatge i la testosterona que acompanya les juguesques de qui la fa més grossa, ja ha arribat als llums del carrer i als centres comercials. L’anunci més bèstia, l’arbre més alt, la col·lecció més gran i els quilòmetres de bombetes, els dissenys enrevessats… junt al pessebre més friqui o la cavalcada més costosa… tot serveix per vendre més.
Fins i tot el Palau de la Generalitat, un edifici noble, referent històric i institucional es veu convertit en aparador kitsch de dignitat rebaixada i blau fluorescent. Les grans voluntats no s’expressen amb etiquetes ocasionals de gust discutible, si no amb el respecte als patrimonis que ens representen i amb l’exemple de no caure en la comercialització interessada que deu aprofitar algú. Ni que sigui amb bona intenció, la imatge sembla un element més de la febre consumista i la proposta no il·lumina si no que empudega.
De ben segur, a molts el càlcul els deu resultar positiu i rendible, però la contradicció entre el què prediquem i el que es fa és cada dia més escandalosa, tant o més que l’estafa que hem sofert amb el preu de la llum i que hem suportat estoicament com corderets. Aquests atractors publicitaris mal entesos, aquest excés de competitivitat i d’amor propi malaltís recarrega les ciutats fins a l’extrem i amaga el bon gust, la tradició i els sentiments –malgrat tot positius– que les festes nadalenques encara comporten, inclosa l’atenció als vulnerables. Per què no competim en altres accions i no en com enriquim millor les empreses més abusadores del país?
Ara que ja s’han encès els llums de Nadal, potser trobaré a faltar un cel carregat de núvols de colors inversemblants. Mirant la posta ponentina –perdoneu el sentit redundant i intencionat– potser la llum serà més coherent amb allò que ens commou. Seguirem mirant al cel!
