Aquest darrers dies he sentit força a parlar de l’ecoansietat que pateixen sobretot nois i noies joves i que té a veure amb l’estrès que provoca en aquestes persones pensar en els efectes negatius del canvi climàtic i la por als possibles cataclismes ambientals que se’n pugui derivar. El més fàcil és argumentar que l’anomenada generació de vidre són una colla de tous i escanyolits, però la realitat és que els món que els estem deixant a ells i les futures generacions és per preocupar-se. I no tan a llarg termini. Sense anar més lluny Catalunya viu un període sever de sequera que dura des del 2021 i la falta de precipitacions ha castigat especialment les comarques de Lleida que acumulen un dèficit de pluviometria important, segons dades de Servei Català de Meteorologia. I mentrestant aquests dies té lloc a Dubai la cimera anual del clima, la COP28, on representants dels principals països del món es reuneixen per buscar solucions al canvi climàtic i a l’escalfament global del planeta. Unes trobades en què n’acostuma a sortir, si es que surt, un acord tebi que no s’acaba complint per part de cap dels estats firmants. I amb aquest panorama sobre a taula lo mínim és que hi hagi part del jovent que tingui ecoansietat i el que m’estranya és que no ni hagi més amb ecocabreig. Perquè no n’hi ha per menys.
Sessió: No iniciada
