Se’m fa difícil sostreure’m de les imatges d’algunes manifestacions d’aquests dies a Madrid, on un col·lectiu de persones protagonitzen (més enllà del seu dret a fer-ho i la raó que puguin tenir) accions i declaracions surrealistes i violentes. D’on surt tant odi? El sil·logisme és un clàssic: la ignorància porta a la por, la por a l’odi i l’odi a la violència. Aquest col·lectiu és només una de les expressions del malestar d’una part de la societat que sovint es vincula a la ultradreta però el populisme de la qual no és exclusiu de la ultradreta. Tots els fanatismes campen pel món com identificadors de tribu plens de complexes i prejudicis. Tot això és vell però quan en tornem a veure una manifestació, sobretot si és esperpèntica, constatem que tots els fanatismes s’assemblen. Aquest cap de setmana he vist l’última pel·lícula de David Fincher, The Killer, la història d’un assassí a sou que a través de la venjança experimenta per primera vegada l’empatia. Acaba sent un llop solitari que protagonitza una violenta subversió contra el capitalisme que el sotmet i li paga a la vegada. Com va dir Hannah Arendt, que tant bé va analitzar els totalitarismes, “el revolucionari més radical d’avui serà el més conservador demà”.
Sessió: No iniciada
