És indiscutible que el tema polític de la setmana ha estat la signatura del pacte entre el PSOE i Junts que ha assegurat la investidura del Sr. Sánchez com a president del Govern espanyol. El dijous, dia 9 de novembre per cert, es va signar i l’endemà es va ratificar l’acord amb el PNB. Amb aquests pactes i els prèviament lligats amb ERC i Bildu, el Sr. Sánchez compta amb una majoria absoluta que li permetrà ser investit còmodament la setmana vinent.
I què hem de dir sobre aquest pacte signat entre PSOE i Junts? Si em permeteu el classicisme –i probablement la pedanteria– jo em remetria a l’expressió “parturient montes, nascetur ridiculus mus”, extreta d’una antiga faula d’Isop, que Horaci va reproduir precisament referida als escriptors que adornaven les seves obres amb estils solemnement apujats de to, però que no eren capaços de satisfer les expectatives que havien generat en els seus lectors.
Efectivament, la major part del catalans –no tinc estadístiques, és pura intuïció– no volíem que hi hagués noves eleccions i d’aquesta manera es permetés que la dreta nacionalista espanyola tingués una nova oportunitat de governar l’Estat. Si això era així, la possibilitat que el president Puigdemont forcés unes noves eleccions era difícilment imaginable. Junts només hi tenia opcions de perdre i, especialment, en relació a la seva privilegiada posició decisòria actual en l’equilibri parlamentari espanyol. En aquestes condicions, el pacte PSOE-Junts semblava cantat, i que consti que jo era d’aquells que aplaudien aquest pacte. Crec que cap dels dos partits tenien cap altra alternativa i que estaven abocats a entendre’s.
Ara bé, un cop conegut el text de l’acord, la veritat és que m’ha fet una mica de vergonya. Estic segur que hi han estat treballant tant que no han tingut temps per cuidar-ne els detalls. Però jo crec que sempre hi ha una darrera hora per passar el text a redactors experts que evitin que els textos aprovats siguin autèntics “xurros”, tant en castellà com en català.
Però deixant de banda els aspectes formals –que a mi sempre m’han semblat especialment importants– tampoc tenim motius per engrescar-nos amb el contingut material de l’acord. Segur que tots estarem satisfets que s’hi citi la guerra de successió com a origen del conflicte català i que no s’hi condemnin les consultes del 9 de novembre de 2014 i l’1 d’octubre de 2017. Però això amb què contribueix a la solució del problema? El document està ple de bones intencions, però ja sabem que l’infern també n’és ple. Per altra banda, jo no dubto de les bones intencions de Junts, però si que crec que hem de dubtar de les que pugui tenir el PSOE, que si no hagués estat pels resultats de les eleccions del 23-J no hagués estat mai en disposició de signar el pacte.
En definitiva, a mi em sembla molt bé que s’hagi signat el pacte PSOE-Junts. Crec que no hi havia cap altra opció i que serà una bona sortida, a curt termini, per Catalunya i també per Espanya. Però m’agradaria que ens tractessin com a ciutadans europeus del segle XXI i que se’ns expliquessin les raons i els detalls dels pactes que s’han fet, amb honestedat i amb transparència. Entenc que les negociacions s’hagin mantingut en secret i en aquest sentit val a dir que tant el PSOE com Junts ho han fet molt bé. Però un cop formalitzat l’acord crec que tenen el deure d’explicar a tots els ciutadans afectats –en aquest cas, tots els catalans i tots els espanyols– quines son les veritables raons que els han dut a subscriure’l. I és inadmissible que intentin vendre’ns sopars de duro pretenent que o bé és un esglaó més en el camí de la independència, o bé és la fi del procés.
No: el pacte permetrà la investidura del Sr. Sánchez i impedirà definitivament –o de moment– la del Sr. Núñez Feijóo. I molts ho aplaudim. Però que permeti una solució a curt termini de la situació no augura un compromís històric com l’anunciat pel president Puigdemont. Ben al contrari, tot sembla indicar que, a mig termini, la correlació de forces ens tornarà a la situació que fa tres-cents anys que patim.
