Amb l’ai al cor

La societat se’n va en orris. El món està ple d’interessos. Per això, els conflictes bèl·lics són incombustibles. El poder de la violència és analogia de polvorí, atès que qui perd la vida són els civils. Els que sobreviuen es troben atrapats dins d’una estructura de fonaments immorals i dissenyada amb mobiliari opressor. Però, a totes les guerres hi ha un guanyador que s’erigeix sumptuós i és la indústria d’armament. És magnificent a costa de nosaltres, perquè els exèrcits no ens protegeixen, sinó que en un estat de guerra morim els paisans. Els poders fàctics hi tenen molt a dir malgrat restin en silenci per pura conveniència. Una mudesa desconeguda per la dreta i l’extrema dreta espanyola que van venir a embrutar Barcelona el passat diumenge per etzibar que fa quaranta-cinc anys que se senten orfes. Francament, és la sentència més imperativa de tal manifestació. Espanya és una oligarquia reaccionària hereva del franquisme. Tantes barbàries en el dia a dia produeixen impotència i la salut mental se’n ressent. El 10 d’octubre va ser el Dia de la Salut Mental i demano als governants que facin política per resoldre conflictes en detriment dels bel·licismes, puix que han de servir el poble en lloc de satisfer llurs interessos Així, la salut mental de la població incrementarà. La millor arma per combatre l’odi és l’amor. Al capdavall, augurem uns llavis perfectes en el besar, citant Rodoreda, ja que la vida és un promptuari de petjades difícilment explicables i nascudes amb l’ai al cor.