Un cop descartada la investidura de Núñez Feijóo resten dues possibilitats: Si no surt elegit Pedro Sánchez, l’actual presidenta de les Corts, Francina Armengol, ens convocarà a tots a votar en unes eleccions generals el pròxim 14 de gener. O bé si els parlamentaris que han dit no a Feijóo ara diuen sí a Pedro Sánchez, tindrem fumata blanca i el secretari general del PSOE continuarà manant des de la Moncloa.
Però s’ha de contemplar el supòsit que alguns que van dir no, ara s’abstinguin atès que són dues coses diferents. Cal tenir present que si Sánchez no és investit ni per majoria absoluta ni per majoria simple, és perquè alguns que estan en contra d’en Feijóo, poden estar ara en desavinença ideològica amb Sánchez i considerar que no és mereixedor, ni digne, de ser president; les seves rareses i tripijocs els ha esgotat. Per un costat, cosa que dubto molt per la disciplina de vot dels partits polítics al congrés, podríem tenir un sector socialista unionista, advers a l’autodeterminació, igual que Vox i PP, la dreta mediàtica i el poder fàctic. També en la mateixa direcció maximalista podrien avançar ERC, Bildu i JxCat, que s’anirien allunyant i dificultant l’elecció de Pedro Sánchez. Per altra banda, a JxCat (més que a ERC) li importa ben poc que Espanya estigui en mans del PP i Vox, fins i tot alguns ho volen. Una forma de definir la societat política espanyola és la convocatòria d’eleccions, però a hores d’ara ningú sap què pot passar.
Sánchez, sabedor del que pot passar, vol abordar ben aviat la seva investidura i per la segona o tercera setmana d’octubre es votaria si és investit o no. No vol esperar el 27 de novembre, últim dia per presentar-se. És conscient que cal accelerar per no donar massa temps als partits hostils i als enemics, que li tenen ganes i l’estan esperant. Ni tampoc al poder mediàtic, ja que disposen de temps suficient per clavar-li una patacada. Si aquesta dinàmica de desertors del PSOE i d’independentistes insatisfets es consolida, i abans que es convoquin eleccions de nou, no podria sorgir una interessant proposta pel país? La dreta del PP possibilita un acord de govern amb el PSOE, un cop prohibits els partits que no accepten les regles de joc dins del marc de la Constitució. Aquesta proposta de govern pot semblar una bogeria, però és la que li va fer el candidat Feijóo dies abans de la seva darrera investidura, i no va ser acceptada. L’oferta hauria de comportar sis grans pactes d’estat, un replantejament polític radical, en el qual el PSOE trencaria els contactes polítics amb els segregacionistes i el PP se separaria de Vox; el pacte s’estendria arreu del territori i afectaria ajuntaments, diputacions, presidències de comunitats, etc. El PP s’alliberaria de Vox i el PSOE, segons Felipe González, de les minories secessionistes en vies d’extinció. Aquest plantejament el desitgen des de fa anys els dos grans partits, i no es materialitza perquè la realitat és tossuda i en alguna comunitat històrica batega l’independentisme.
Feijóo era un desconegut, que ha demostrat ser un polític de la vella escola, directe i entenedor quan li convé. El gallec està dotat d’una memòria prodigiosa, i amb aquest pas s’assegurarà que el PP el pugui sacrificar, provant amb l’intent (inaudit fins ara) de posar una dona, l’Ayuso, a la presidència del govern. Si això passes, aquesta generositat del PP, Feijóo hauria d’esperar a la més petita oportunitat d’error de Sánchez per poder convertir-se en president del govern d’Espanya. Fet similar al que va fer Sánchez amb Rajoy i la seva moció de censura.
Vist des de Dalt, de moment la disciplina espartana del PSOE ha funcionat. ERC i JxCat van ser premiats amb grup propi al Congrés i van dir no a Feijóo. Però això va passar en una eternitat, perquè en política el que vas fer ahir, queda avui oblidat. En definitiva, si Feijóo i Sánchez realment tenen visió de país, han de prendre decisions amb seny i rigor. Però si tenen una visió individualista, la immaduresa i la irresponsabilitat faran demostrar que a Espanya, en democràcia, la política gens ha evolucionat en quaranta anys, i cap dels candidats té una visió de país i de progrés, que és el que cal ara mateix…
