Amb motiu de la celebració de la Fira de Sant Miquel l’alcalde de la ciutat, Fèlix Larrosa, va manifestar que ell era partidari de canviar la ubicació de la Fira (parlarem, exclusivament, de la de Sant Miquel, no dels altres certàmens que també es celebren), portar-la a un altre lloc, en lloc de construir un nou pavelló. Hi estic totalment d’acord. Fa ja molts anys que vinc dient que aquest canvi s’ha de fer i ara veig que la primera autoritat local també és d’aquesta mateixa opinió. I no només ha de canviar de lloc, sinó que també necessita una major professionalització. És possible que no tothom estigui d’acord amb aquesta professionalització màxima però ja és hora que la nostra Fira sigui una fita no només estatal, sinó també internacional. Ha de deixar de ser un acte més de Festa Major. Això implica que s’han d’acabar els frankfurts, cerveses i els quiosquets de begudes i menjars, i restar com un saló autènticament monogràfic, deixar-la en mans dels experts, tècnics i professionals del sector.
Tant la història de la Fira com el caràcter rellevant de la nostra estructura agrària avalen i justifiquen aquesta professionalització que demanem. El certamen té ni més ni menys que vuit segles de història. Va ser en plena època medieval i, més concretament, el 23 d’agost de 1232, quan el rei Jaume I va concedir a la ciutat el privilegi de fer una fira anual de 10 dies de durada a partir del dia de Sant Miquel, al mes de setembre. Cal fer notar que durant l’Edat Mitjana les fires de Lleida tenien ja un caràcter internacional, donat que aplegaven comerciants i mercaders de Tolosa, Montpeller i altres localitats del sud de França.
Aquesta activitat firal es va mantenir al llarg dels temps, amb algunes interrupcions, fins arribar al segle XX, en el que apareixen el Concurs de Tractors i Exposició de Maquinària Agrícola de 1921, promogut per la Mancomunitat de Catalunya, l’Exposició de Fruites i Flors organitzada per l’Ateneu Lleidatà el 1929, o una nova Exposició Agrícola celebrada l’any següent. L’any 1946 marca l’inici de l’activitat moderna de Fira de Lleida, amb l’organització d’una exitosa Exposición Agrícola Ganadera e Industrial, la primera de la postguerra i embrió de l’actual Fira Agrària de Sant Miquel. L’any 1955, l’Ajuntament de Lleida anuncia la intenció de celebrar una fira de periodicitat anual, i des de 1956 s’organitza una Fira de Mostres sota l’advocació de Sant Miquel i que dona especial protagonisme a la maquinària agrícola, la fruita i la ramaderia. Al 1960, coincidint amb la consolidació del sector fructícola dins l’economia lleidatana, se celebra un congrés internacional de la fruita, la iniciativa va constituir la llavor de la celebració del saló Eurofruit i va potenciar la projecció internacional de la Institució firal.
Ens manca aquest pas final de la total professionalització per ser una fira capdavantera en el conjunt de l’Estat espanyol i també important dins de la Unió Europea. No és fàcil perquè s’ha de disposar de diners i també de recursos humans. Jo suggereixo l’elaboració d’un Pla Estratègic (PE) però amb un compromís explícit d’executar-lo, és a dir, amb un pressupost anual pels cinc anys (si semblen pocs, evidentment, es pot fer a set o els que facin falta) de duració del PE, amb un comitè d’execució i un detallat pla d’etapes per cadascun dels cincs anys que ha de durar. Aquest PE hauria de calcular també l’impacte econòmic que tindria la seva realització, és a dir, xifrar unes inversions segures d’aplicar cadascun dels anys.
L’obertura internacional de la Fira, jo parlaria de quatre països, França, Itàlia, Alemanya i Països Baixos, esdevé del tot prioritària, plantejant formes de col·laboració amb els certàmens de la mateixa naturalesa que el nostre que assegurés un intercanvi anual. Aquesta internacionalització tindria repercussions directes positives en les nostres exportacions i ajudaria a crear una imatge de marca dels nostres productes agraris.
