Aviat serà el meu aniversari, però no us diré la meva edat perquè és força avançada i em fa mal pensar-hi. Amics i amigues, albiro la senectut, la qual cosa no és gens senzilla i té un peatge emotiu notable. No sé si heu vist la pel·lícula El sud (estrenada el 1983), del genial i ara flamant premi Donostia, Víctor Erice. L’he vista moltes vegades i sempre m’emociona. El personatge del pare de família, Agustín Arenas (que interpreta Omero Antonutti), és un home de la meva edat (segurament més jove), misteriós i turmentat, que viu amb la seva família a un petit poble castellà. Enigmàticament, l’Agustín recorda un vell amor, una estrella del cinema del Sud amb una certa fama, tot i que sembla que ella el menysté (sembla habitual això). La filla, Estrella, que interpreta l’Iciar Bollaín, indaga sobre el seu pare i descobreix que té una segona vida que, en realitat, és fictícia i dramàtica. Dramàtica perquè el final de la pel·lícula ho és, amb el Duero i l’encisadora catedral de Zamora al fons. Abans, en una escena clau i meravellosa, pare i filla dinen en un restaurant on se celebra una boda i sona un pas doble que colpeix. Cal llegir entre línies el diàleg i encara i així el director, Víctor Erice, et fa vibrar les emocions i les remena abans no t’arribin al cervell, absolutament àvid. L’amor, entès com una passió entre individus o indivídues, tan recercat, admirat i aparentment exquisit, sovint destrueix les persones, sense cap mirament. Pim, pam. La filla, l’Estrella, acaba marxant cap al Sud, allà on jo també vull fer una escapadeta.
Sessió: No iniciada
