No deixa de sorprendre’m l’immens i innacabable ressò mediàtic que està tenint aquesta assassina freda i manipuladora que és Rosa Peral. Com si tots plegats no tinguéssim problemes més importants dels quals tractar. Morbositat pura i dura. L’afer vindria a ser un episodi modern del “pa i circ” dels romans, amb la diferència que l’espectacle al circ romà solia acabar amb la mort d’algun dels “actors”, i en el cas de Rosa Peral l’espectacle ha començat precisament a partir d’una mort. Això sí, vaig trobar interessantíssim el debat que van mantenir dimecres passat Antoni Bassas i Ricard Ustrell abans de l’emissió de l’entrevista que El matí de Catalunya Ràdio va fer a l’assassina (entrevista que, per cert, no vaig escoltar). En Bassas, home savi, va qüestionar si realment l’entrevista estava motivada per un interès informatiu o simplement per satisfer la morbositat de l’audiència. I quan una desafortunada Gemma Calvet el va titllar subtilment d’antiquat, en contraposició amb la joventut i l’audàcia d’Ustrell, en Bassas va ser contundent: “L’ètica no entén de generacions”. Recomano de tot cor recuperar aquest debat a la secció A la carta de l’emissora catalana. Quan a les dues sèries de Netflix sobre el cas, la documental i la de ficció, confesso que no tinc cap interès en veure-les. Posats a veure cinema d’assassinats, jo opto per revisionar joies del Setè Art com la magistral Testimoni de càrrec de Billy Wilder; la claustrofòbica L’aire d’un crim, d’Antonio Isasi-Isasmendi; la desassossegant Insomnia, de Christopher Nolan, o l‘enigmàtica El aura, del malaguanyat Fabián Bielensky.
Sessió: No iniciada
