Aquest dijous el Congrés dels Diputats ha aprovat una modificació del seu reglament que permet, a partir d’ara, utilitzar el català en les intervencions dels seus diputats. Vull pensar que la majoria dels meus lectors han experimentat una satisfacció semblant a la meva quan hem pogut sentir la nostra llengua en un escenari que supera l’àmbit territorial del seu ús.
El mateix dijous, a Brussel·les, es va produir el primer tràmit per a l’aprovació del català com a idioma oficial de la Unió Europea. No es va aprovar dijous, però es va obrir una escletxa perquè ho pugui ser en un futur, no sabem si gaire llunyà. Per altra banda, vam tenir ocasió d’escoltar el ministre finlandès d’Afers Europeus fent una breu intervenció en el nostre idioma. I sobretot, em va sorprendre agradablement la defensa del català que va fer el ministre espanyol d’Afers Estrangers Sr. José M. Albares.
Finalment, el divendres hem tingut ocasió d’escoltar el Cap del Govern andorrà, Sr. Xavier Espot, parlant en català davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides.
És un escenari clarament favorable a la nostra llengua. No en tinc cap dubte. Les causes que ens han dut a aquesta situació són, en dos dels tres casos, ben tèrboles. Excepte en el cas d’Andorra, que és del tot clar, els altres dos esdeveniments han estat determinats per una situació política, estrictament conjuntural, que ha induït al Partit Socialista a promoure-les. M’agradaria creure’m les declaracions del ministre Albares; assumeixen la defensa del català i de la resta de idiomes oficials a l’estat espanyol, i en remarquen el nombre de parlants i la seva importància en el conjunt dels idiomes europeus. Però tots sospitem que estan exclusivament provocades per la necessitat d’obtenir uns vots que es condicionen a aquesta defensa.
Per part dels partits de l’oposició, hem assistit a una reacció il·lògica i aparentment inexplicable. Des de les essències espanyolistes més profundes s’ha atribuït a l’admissió de l’ús de la resta de llengües espanyoles al Congrés un efecte devastador per a la mateixa nació espanyola. Em sembla evident que aquesta altra Espanya no entén res, no comprèn que l’única manera de construir una Espanya com la que ells se suposa que volen és precisament aquesta i que amb els seus exabruptes l’estan fent impossible i ens n’expulsen a molts que l’únic que voldríem es trobar-nos a gust i ser respectats en un projecte comú.
El procés que ens va dur a la crisi de l’any 2017 ens va demostrar que no hi havia res a fer. Per intentar construir una Espanya plural i respectuosa amb tots els pobles que la composen no n’hi ha prou amb què aquests pobles ho vulguem. És indispensable que la resta dels espanyols també hi estiguin d’acord. No hi van estar i en lloc de ser comprensius, ens van atonyinar tant com van poder.
Ara, una bona part d’aquells que van estar d’acord en atonyinar-nos, semblen mostrar-se comprensius. No em faig la il·lusió que hagin canviat d’idea en sis anys. Allòèque ha canviat és la seva dependència dels partits independentistes. El dubte és si s’hauran adonat que aquesta tesi comprensiva (indults, abolició de la sedició, taula de diàleg) els ha comportat un avantatge considerable, que és el que ha impedit que governi la dreta. Espero que sí.
En canvi, estic segur que els partits de dreta espanyols no se n’han adonat. Encara no comprenen com pot ser que no hagin guanyat a les eleccions del 23 de juliol i lliuren batalles absurdes contra una qüestió tan irrellevant com la utilització de les llengües oficials al Congrés dels Diputats. No comprenen que aquesta és una mesura (no la més important, però prou simbòlica) per contribuir a començar a constituir un sentiment de país com el que ells diuen voler.
