El rebombori que s’ha produït per l’aprovació de l’ús de les llengües cooficials al Congrés dels Diputats ha sigut sorprenent, i més quan la crítica venia dels diputats i diputades que no són bilingües. Aquests han intentat, una vegada més, utilitzar la llengua com una eina de confrontació entre els territoris, arribant a dir que aquesta proposta no és res més un gest de postureig per assegurar el suport dels nacionalistes a la investidura de Pedro Sánchez. L’ús d’una llengua, cooficial, en un debat a la Cambra Baixa ens hauria d’omplir d’orgull ja que es una demostració de la riquesa del nostre país, on durant molts anys es va impedir l’ús de les llengües que no fossin el castellà. Molts van ser perseguits i empresonats pels seus esforços de mantenir la llengua i la cultura vives, però no van retrocedir sinó que gràcies als nostres padrins i padrines, el català, l’euskera i el gallec es van continuar parlant convertint-se en un fet diferencial de país. Un país on es parlen molts idiomes, i que ha sabut mantenir la cultura de cada territori, és un país ric i del que ens hauríem de sentir orgullosos. Però sembla que 170 diputats i diputades, verds, blaus i d’algun altre color, volen crear ara una polèmica inexistent dient que el castellà està sent oprimit al Congrés dels Diputats. Però ningú els obliga a parlar català, euskera o galleg al Congrés, és un dret, i com a tal, cadascú és lliure d’exercir-lo o no. Però el que no és de rebut és que se’n riguin, o s’intenti impedir, el seu exercici.
Sessió: No iniciada
