Soc al bell mig d’un prat de Cerler. És negra nit. Hi he fet cap a la llum d’una llanterna, que ara resta apagada i permet que les estrelles llueixin com mai. Tot i que és el poble més alt del Pirineu aragonès, Cerler no se n’ha pogut escapolir de ser víctima de la contaminació lumínica. Així que si vull contemplar el cel, o m’apunto a un tour d’astroturisme, o m’allunyo fins trobar l’indret idoni. Aixeco el cap i miro tan lluny com puc a la recerca d’una llum esmorteïda que diuen els que en saben que està a 2,5 milions d’anys llum i que es precipita cap a nosaltres a una velocitat de 300.000 quilòmetres per segon. És la galàxia d’Andròmeda. Després de deixar-m’hi els ulls, a la fi me’n surto de veure-la. O això crec…
La galàxia d’Andròmeda té renom d’autopista celestial, la M31, i és el lloc més llunyà que l’ull humà pot observar a simple vista. Això que es precipiti cap a nosaltres em té inquieta ¡A veure si em caurà al cap! Tota ella potser no, però els polsims, ves a saber. Diuen els astrònoms que som pols d’estrelles. En apagar-se, prenen l’equivalent a una glopada d’aire i es repleguen sobre elles mateixes com el soufflé que hem tret abans d’hora del forn. Aleshores es desprenen de l’Univers i el seu pols cau a la Terra. Incessantment, les seves partícules de carboni proporcionen la matèria de vida del planeta. ¡Ves que els àtoms que configuren la més sexy de les meves pigues no en siguin fruit!..
Saber que som pols d’estrelles té quelcom poètic. En posar al nostre abast el mapa de les constel·lacions, Ptolomeu allà pel s. II d. C., no feia si no que recollir el fruit de la imaginació col·lectiva a l’hora d’anomenar i organitzar les estrelles. Tots els que unint els punts lluminosos les van descriure primer, van ser narradores i narradors que amb les seves històries canviaren la manera de llegir el cel nocturn: “El poblaren d’un fantàstic carnaval de criatures familiars, salvatges o mítiques, que reverberen encara ara en les nostres vides i somnis” ens recorda l’escriptora Susan Hislop. Així, a banda d’interessar-me pels apocalíptics càlculs matemàtics sobre Andròmeda, la investeixo de misteri i alè poètic en saber que rep el nom d’una princesa de la mitologia grega encadenada a una roca per a ser devorada per un monstre marí. ¿Què tal si en lloc d’ensopir-nos davant la tele, sortim a somiar amb les estrelles?
