Sap greu dir-ne guerra perquè hi ha molta gent que s’estima, i molta que ho intenta. Però és cert que al llarg dels temps la humanitat ha estat en guerra amb ella mateixa, sovint amb una crueltat inimaginable. Homes contra dones. La natura ens ha fet diferents però hi ha qui ha procurat remarcar aquesta diferència exercint un domini que només s’aconsegueix sotmetent a l’altre. En resulta una jerarquia forçada on el valor de la vida té una mesura desigual, on les capacitats de la persona es retallen i limiten, segons qui siguis, fins a l’anul·lació.
Estudis de totes les ciències, del pensament, de la societat ens donen arguments per entendre-ho, per contextualitzar-ho i, potser, per trobar vies de solució. La realitat és que el conflicte entre els homes i les dones, majoritàriament causat per ells, esdevé una guerra inacabable, la més llarga de la història, potser només superada per la guerra contra la natura, la que duen a terme aquells que només la veuen com a subordinada a la seva voluntat. Diria que, aquí també, són majoritàriament ells. Abusos, assassinats, violacions i tortures (també –o més– al món pacífic i civilitzat), fan molt difícil que mantinguem l’esperança en el futur i tanmateix és en la solució d’aquest conflicte, en aprendre a estimar, en crear nova vida on hi ha el futur. Davant de la immensa i trista dimissió de les forces progressistes, que han permès fins i tot que les dretes més reaccionàries els prenguin els mots, només queden dues batalles per fer: abolir el patriarcat i cuidar el planeta. El 8M celebrem la sororitat. El mot pot sonar nou, però té història des d’antic i en moltes civilitzacions. Se n’ha parlat poc perquè fa por. Sigui la germanor entre sacerdotesses, entre beguines o germanes en la fe, entre remeieres i bruixes, entre treballadores d’un precari taller incendiat, entre mares o entre amigues. La sororitat ha estat amagada i perseguida per amenaçar els privilegis del patriarcat. Ha estat un espai segur i de resistència però també és on s’intueix que l’únic progrés possible de la humanitat hi té la llavor.
Mentrestant tenim molt clar que la penosa situació de les dones a l’Iran o a l’Afganistan no l’arreglaran una colla d’abusadors, pederastes i puteros que disfressen l’excés de testosterona amb la bandera del món lliure occidental. La Pau comença en el respecte a l’altre, a casa també.
