“A tots aquells que critiqueu el que ha passat a Badalona doneu-nos l’adreça que us en durem un”. Això és el que va dir Sílvia Orriols, independentista de cinc cognoms catalans, arran del desallotjament de Badalona que ha deixat 400 persones en ple carrer en ple mes de desembre. Ho deia defensant el paper galdós que ha tingut l’alcalde Xavier García Albiol en tot aquest procés, atiant l’odi, encenent les baixes passions i fent el primer acte de la seva campanya electoral del 2027, unes eleccions, per cert, en les que arrasarà. I ho farà perquè això de fotre canya als pobres i als que no tenen res cotitza a l’alça des que ha arribat l’onada de l’extrema dreta. Perquè els immigrants que arriben amb pastera i sense papers fugint d’una situació tant o més reconsagrada que la que viuran en un país on la majoria no els vol els importen a poca gent. De fet, més que tírria als de fora el que hi ha és animadversió cap als pobres. Cap als que no tenen res. Cap a tota aquella gent que es rasca la butxaca i no hi troba ni cinc perquè la té foradada no per gastar més del compte sinó per no tenir tampoc ni un ral per comprar-se uns pantalons. Deia que Albiol ha fet un paper ben galdós en tot plegat. I l’ha fet, també, part de la població que diumenge va bloquejar l’entrada de l’església on les entitats socials, com Càritas, s’havien conjurat per atendre tanta gent com fos possible. Bàsicament perquè no dormissin al ras o perquè no s’haguessin d’estar sota el pont de l’autopista. El desallotjament de l’antic Institut B9 de Badalona potser s’havia de fer, sí. Però també s’havia de vetllar perquè aquella gent no es quedés amb una mà al davant i l’altra al darrera. Hi ha gent que hi gaudeix veient això. És el cas de García Albiol o de Sílvia Orriols. L’un partidari acèrrim de la unitat d’Espanya i defensor del 155 quan el van aplicar. L’altra, independentista de pedra picada i islamòfoba confessa. Els extrems sempre es toquen i ara per ara polítics així tenen les de guanyar. Personalment em quedo amb Miquel Pueyo, que quan era alcalde de Lleida es va desviure perquè els sense sostre confinats en un pavelló en plena pandèmia tinguessin diaris, llibres i jocs per passar l’estona. Pueyo és una bona persona. La resta, no.
Sessió: No iniciada
