Diumenge passat es van complir 75 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans que l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar a París l’any 1948.
No podem dir que la Declaració hagi servit de gaire per a la implantació efectiva dels drets humans al món. El mateix any en què es va aprovar, l’any 1948, els estats en què es pretenien respectar eren una absoluta minoria. Sense anar més lluny, i només com a exemple, a l’Estat Espanyol s’hi patia una dictadura feixista que havia de durar encara trenta anys més. De res van servir les resolucions de les Nacions Unides condemnant-la i aïllant-la a nivell diplomàtic. L’any 1955 Espanya va ser admesa a les Nacions Unides sense que hagués canviat de règim. No va ser fins al 1978 que els drets de la Declaració es van incorporar al nostre sistema jurídic, juntament amb la resta que reconeix l’actual constitució.
Pel que fa a la situació actual, penso que tots som conscients de la manca de respecte pels drets humans que proclama la Declaració per part de mols dels estats que pertanyen de ple dret a les Nacions Unides. Només cal fixar-se, per exemple, en els membres del seu Consell de Seguretat actual: dos dels seus membres permanents, Rússia i la Xina, i un almenys dels no permanents, els Emirats Àrabs, ofereixen constantment exemples de vulneracions dels drets humans.
La Declaració crec que té, en canvi, un alt valor simbòlic. Tant el moment en què es va redactar, tot just acabada la guerra mundial, com la institució que la va aprovar li confereixen un sentit militant d’abast universal que no havien aconseguit tenir textos anteriors. És bo, per tant, recordar-ne l’aniversari i és un motiu perfecte per cridar l’atenció sobre les vulneracions dels drets que proclama. I més en uns temps en què proliferen ideologies que semblen retornar-nos a uns escenaris que pensàvem que estaven superats i que precisament la Declaració de 1948 va voler eradicar per sempre.
Ara assistim, amb el cor encongit, a la brutal represàlia de l’Estat d’Israel contra els palestins de la franja de Gaza per la no menys brutal agressió de guerrillers de Hamàs a pacífics civils en territori d’Israel. Se’ns faciliten notícies sobre execucions de penes de mort en nombrosos països, entre ells alguns dels teòricament sostenidors dels drets de la Declaració. Veiem diàriament menysteniments i vexacions de les dones que molts estats prefereixen no veure, o recolzen descaradament. I podríem parlar de tantes altres vulneracions dels drets humans que no cabrien en aquest article.
Tot això és molt preocupant. Però jo trobo que encara ho és més que determinats sectors polítics i socials revisin la seva posició sobre els drets humans en estats teòricament democràtics. Probablement es tracti de sectors que mai van acabar d’adherir-se als drets de la Declaració, però que no s’atrevien a discrepar-ne perquè hi havia una opinió pública general contrària. Ara sembla que s’han desacomplexat i s’atreveixen a posar en qüestió aquells drets bàsics i inclús s’atreveixen a enaltir èpoques passades autoritàries. Motiu de més per reivindicar la nostra tradició humanista i, en aquest cas concret, la declaració en favor de la llibertat i la igualtat que va suposar la Declaració de 1948.
Per cert, en relació a la proposició de llei d’amnistia que es tramita al Congrés dels Diputats, els seus promotors sostenen, crec que amb raó, que l’amnistia és constitucional perquè no està prohibida per la constitució. En contra, hem tingut ocasió d’escoltar alguns indocumentats que diuen que tampoc ho estan altres institucions com, per exemple, l’esclavatge. Suposo que es tracta de constitucionalistes que no han llegit –o no han sabut comprendre— el text constitucional que ens regeix des del 1978. Al marge del reconeixement del dret a la llibertat personal que fa la constitució, el cert és que la Declaració de 1948 prohibeix específicament l’esclavatge i declara que l’esclavatge i la tracta d’esclaus estan prohibides en totes les seves formes. I tal com he dit abans, els tractats internacionals formen part de l’ordenament jurídic espanyol des de 1978. Em temo que els defectes de comprensió lectora que ha detectat l’informe PISA s’arrosseguen des de fa molt temps; probablement és que abans no es controlaven.
