Estem vivint darrerament uns esdeveniments que són, com a mínim, perillosos, com la “cacera” d’immigrants a Torre Pacheco, Múrcia, l’increment de la xenofòbia i l’agorafòbia, així com el creixement dels partits polítics que els denigren, desacrediten com si no fossin persones com nosaltres, exigint la seva deportació.
Agafar-se superficialment als que prometen la felicitat en coses externes és com construir una casa sobre sorra, sense bons fonaments; és el que trobem a les xarxes amb els consells banals que donen molts “influencers” o les promeses d’alguns partits polítics d’aconseguir el que desitgen les persones, ni que siguin coses antisocials, egoistes, individualistes. Un esquer per guanyar vots, encara que sàpiguen que són falses promeses, però tot els val per aconseguir el poder, per a ells i el seu grup polític. Ja es justificaran quan la realitat –que sempre acaba sortint– descobreixi la mentida de les seves promeses. Europa, sense immigrants, no pot sobreviure: qui fa les feines que no volem fer els d’aquí? Fins i tot l’índex de natalitat nostre és dels més baixos del món. Cada vegada es veuen més “perhijos”, joves i no tan joves que prefereixen tenir un gos i tractar-lo com un fill, inclòs portant-lo en un cotxet de nadons, que no tenir i criar un fill, demanant, a més, que tinguin “drets”, evidentment sense obligacions ni deures, ja que són animals. S’exigeix més llibertat, però sense unir-la a responsabilitat.
Per molt que ha avançat la ciència i el materialisme s’hagi imposat a la societat, les persones tenim intel·ligència i emocions i seguim sent espirituals, essent conscients que tot l’extern a nosaltres no ens omple del tot, tenim set d’infinitud, de pervivència.
“L’opi del poble” que va relacionar Marx amb la religió, avui dia és el consumisme, el satisfer els nostres instints i desitjos, sense pensar en masses coses més –per això és “opi”, estar drogats. Les persones segueixen necessitant en que i en qui arrelar-se, agafar-se, per viure segurs, en pau, feliços. Hem de recuperar els principis i valors de la gent gran, dels nostres pares i padrins, que van aixecar la nostra generació. Avui es reclamen els drets, però bastants sense deures. El capitalisme ens ha tornat molt individualistes i menys corresponsables i comunitaris. Abans de fer una acció, no sempre es pensa en si perjudica a algú. Un petit exemple: aturar el cotxe en doble fila dificultant la circulació quan es pot fer uns metres més lluny sense molestar a ningú.
Les persones necessitem donar un sentit a les nostres vides. No us heu preguntat mai: Per què estic en aquest món? Quin sentit té la meva vida? Si ens acontentem en molt poc, en “anar fent”, “anar vivint”, consumint, mirar-nos el melic cercant el propi bé sense tenir en compte el bé dels altres, viurem amb por de perdre el que tenim, no serem feliços i la societat no avançarà, ans al contrari. És molt important transmetre als nostres fills i filles principis i valors humans socials, no individuals egoistes.
