El festival de Woodstock es va fer l’agost del 1969 -fa 55 anys- i va suposar un dels cims de l’era hippy i de la contracultura, una època en què els joves van qüestionar les convencions socials i van experimentar amb el sexe, les drogues i l’art, tot a ritme de rock’n’roll.
Woodstock sembla ressonar igual de fort que les cançons que ho van fer gran, de l’actuació inaugural de Richie Havens al final gairebé agònic amb Jimi Hendrix tres dies després, dilluns a les nou del matí, davant només una desena part dels assistents, cosa que no va impedir que deslligués l’eufòria amb la seva boja i corrosiva reinterpretació de l’himne americà i amb un ‘Hey Joe’ que va ser l’últim que va sonar a Woodstock.
Per mitjà d’inoblidables interpretacions d’un semidesconegut Joe Cocker amb la seva poderosa i inequívoca veu esquinçada i les convulsions que la música induïa al cos. Crosby, Still & Nash i també Neil Young encara que aquest refusés que el seu nom aparegués. Uns The Who molestos pel tractament i amb la reacció de Pete Townshend fent fora un activista de l’escenari i un Carlos Santana sota els efectes de la mescalina insuflant més vida i sinuositat al pal de la seva guitarra.
Però també es van trobar a faltar a Bob Dylan que vivia molt a prop però reclòs a casa després d’un accident de moto. Els Doors estaven travessant una mala ratxa, Led Zeppelin no volien ser eclipsats per ningú, The Byrds tenien por de no cobrar, Iron Butterfly es van quedar esperant un helicòpter que mai va arribar i els Stones tampoc van assistir perquè Jagger era a Austràlia embolicat amb el film ‘Ned Kelly’. Woodstock: pau, amor i rock’n’roll… Oh yeah!