Tant que ens donem de moderns i avançats culturalment, en aquesta porció de terra del sud del vell continent encara estem a anys llum de molts altres països. Un exemple el trobem al cinema que segueix arribant a les pantalles en versió doblegada al castellà o al català.
Igual que no es concep que la música que escoltem en anglès o en qualsevol altre idioma ens arribi traduïda perquè entenguem la seva lletra, al cinema hauria de passar una cosa semblant, el que passa és que el negoci del consum es busca fins a sota de les pedres.
Ara bé, el súmmum ja és que en aquesta Catalunya on es presumeix de bilingüisme a sobre es gastin diners inútilment a doblegar pel·lícules del cinema espanyol, tot per la puta política d’interessos egoistes. En els primers anys de la democràcia, el cinema en versió original va tenir un pes molt important a les sales.
Recordo que en aquesta ciutat que compartim va funcionar durant molts anys l’històric cinema Bahía. En aquella època de la transició i d’estudiants rebels amb causa, la sala era molt freqüentada i poques van ser les estrenes que em vaig perdre. A més, els films que s’exhibien eren esquius a certa censura estricta de l’època i títols de Pasolini, Visconti o Bergman se succeïen sense provocar l’escàndol perquè com que era cinema no comercial tampoc no arribava al gran públic.
Com diu Mafalda, “de tant estalviar en educació, ens hem fet milionaris en ignorància” fins i tot en Versió Original… Oh yeah!
