El matí del dia de Nadal, entre els que fan el sopar de la vigília, els que fan el gran dinar i els que fan els dos àpats, alguns troben el moment per anar a Vallmanya, al terme d’Alcarràs, a reivindicar un patrimoni que és de tots. Precisament sabem per experiència que l’única garantia perquè sigui de tots és que algú se’n cuidi. Per començar doncs, un agraïment als que promouen l’acte del dia 25. L’altra qüestió ineludible per tenir cura del patrimoni és que la decisió de mantenir-lo i fer-lo arribar al futur, és col·lectiva, compartida, comunitària. Tal com va el món prendre decisions comunitàries i democràtiques sembla subversiu. Ens volen insolidaris, tancats i malfiats, perquè als reaccionaris els fa nosa la gent que pensa i es mobilitza.
També hi ha un problema evident. Tenim una gran dependència de les institucions i confiem en les administracions, però vivim temps d’una mandra immensa entre els que decideixen. La qüestió és no incomodar, mullar-se poc i anar passant. La indecisió política menysté els criteris tècnics i sovint l’argument és només l’econòmic, de comptables i interventors. La mandra o feblesa en la presa de decisions fa que no s’escolti gaire ni s’aventurin propostes agosarades ni reptes que poden ser difícils però que tindrien un profit notable. Que aquest profit sigui a mig o llarg termini també és un factor desmotivador per a qui només es mira el melic o calcula la rendibilitat electoral.
La cura del patrimoni de Vallmanya no vol reconèixer només la finca de la família Macià en homenatge al president més estimat de tots. Sense interpretacions mesquines del partidisme, al valor històric del paratge s’afegeixen testimonis arqueològics, una finca amb conflicte medieval entre terratinents, una fita en la modernització de l’agricultura i les tècniques de regadiu, un estadi interessant de l’explotació agropecuària i de l’organització del treball al sector primari, un exemple de gestió en territori transfronterer, un referent de la repressió i de les polítiques de colonització franquistes, un testimoni del compromís familiar dels hereus Macià-Lamarca….
Tot això són arguments que mostren el valor de Vallmanya, però també cal superar la timidesa del territori rural, especialment a Ponent, en la cultura museística i patrimonial. No cal justificar-nos si no fer-nos capaços del repte i explicar els potencials d’una part de Catalunya imprescindible per entendre el país que volem. No demanem un regal de Nadal. Volem merèixer el patrimoni que ens fa com som i ens pot fer millors.
