Els cabells llargs són molt propis del rock’n’roll i el genial guitarrista irlandès Rory Gallagher va ser un dels molts que van dir públicament que la música que feia es prestava per portar llarg els cabells.
“Para mí los del pelo largo son unos cencerros, no tendrían que dejarlos ni su padre ni su madre salir de casa”, exclama una dona a la introducció del tema ‘Social peligrosidad’ dels mítics Cucharada a l’històric disc ‘Rock del Manzanares. Viva el rollo’ de 1980.
“Dan las 6, sintonizo a los Stones, recuerdos del pelo largo, viejos blues, queridísimo Eric Burdon”, entonen Burning a ‘Una noche sin ti’ quan el l’inoblidable guitarrista Pepe Risi ja lluïa serioses entrades al seu cuir cabellut. Entre les anècdotes que el mestre Rosendo Mercado em va comentar entre bastidors en certa ocasió destaca la seva passió per portar sempre els cabells llargs i que la seva mare encara li preguntava que quan es tallaria els cabells.
“Con lo que a nosotros nos costó dejárnoslo, para nosotros era un mito llevar el pelo largo”, afirma. El baterista Delfín Fernández de Los Salvajes també recorda que quan “estábamos en pleno franquismo la gente nos insultaba por la calle por llevar el pelo largo”.
Paradoxalment els cabells llargs sempre han estat mal vist i no obstant això es venera Jesucrist que no era un skin precisament. Personalment, porto els cabells llargs des de la meva adolescència, només interromput per la puta mili, ja que de petit flipava amb els westerns en què sortien els indis amb les seves llargues cabelleres.
El pèl és com un trofeu de la natura i portar-lo llarg és tot un privilegi perquè, més val que sobre que no que falti… Oh yeah!
