Si visqués, hauria felicitat la padrina Bepeta en el Dia Internacional de la Dona Rural i ella m’hagués fet una mirada sorneguera com dient “ja tinc prou feina”. La padrina Bepeta era el pal de paller de la família. Ara ho podem apreciar des de la mirada dels estudis sociològics i podem apreciar el valor d’una feina sense la qual la nostra societat no hagués tirat endavant. La padrina Bepeta portava la casa, feia el menjar, tenia cura dels animals, quan regentaven el forn i el bar de la Floresta atenia el taulell… A l’Hort de Lleida, a més de la feina pròpia, era l’ànima hospitalària dels parents desvalguts que cada tarda acudien a menjar calent. La padrina Bepeta no tenia sou ni pensió, però sempre tenia algun racó per ajudar els més febles. Les veïnes venien perquè els enllestís els pollastres i els conills, feina que posava molt contents els gats de la torre. A casa manava el padrí, però regentava la padrina que li feia les sopes i els mitjons de llana per a les nits gelades de la Lleida d’abans. El dia que a l’Aliança li vaig dir al padrí que la padrina havia mort es va posar a plorar. No havia vist plorar mai el padrí.
Sessió: No iniciada
