Una de les aventures més completes, sigui la de llegir. Cal vigor físic, intel·lectual i emotiu. Segons els neuròlegs, el cervell humà està dividit en dos: l’Hemisferi Dret el gran mestre, i l’Hemisferi Esquerre l’emissor. L’esquerre veu les coses independents del seu context, peces separades d’informació, esdevé impersonal, abstracte, estàtic i fragmentari. Mentrestant, l’Hemisferi Dret és responsable d’un sentiment coherent, unificat del Jo, ve a ser el ‘com’, i l’esquerre el ‘què’. Aquest pròleg va com anell al dit per ‘Lo que no se ve’ (Tusquets editores) de Cristina Fernández Cubas (Arenys de Mar, 81 anys), que, en sis contes, desafia els límits d’allò real, explicable, i que no tot passa per alguna raó. Els protagonistes són nens i vells. Cinèfila empedreïda, Fernández Cubas recrea ‘¿Qué fue de Baby Jane?’, la mítica pel·li del 1962, amb les temibles Joan Crawford i Bette Davis a la grenya, encarnades ara en també dues germanes que reviuen la infantesa. Al llarg i a l’ample dels sis contes del llibre, es posa en dubte que la raó i els sentiments ajudin a comprendre el que està passant. Que cap joc mai no és innocent. La realitat, somni o pel·lícula entre boirasses, és absurda i impossible com un forat a l’aigua. ‘Doncs les coses que es veuen són temporals, però les que no es veuen són eternes’ (2 Corintis 4:18).
Sessió: No iniciada
